Continuar malgrat tot
La direcció d’un diari és una feina en què hi ha moments que fas de director d’orquestra i altres de capità d’una tripulació pirata. Encara no és moment d’explicar si passo més temps amb la batuta o el garfi, però sé que és una feina extraordinària i tinc clar que és una feina d’equip. Perquè sabem on anem, seguim!
El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, ens rep en el silenciós i solemne Palau de la Generalitat. El marc és sobri però la dignitat del càrrec és compatible amb el sentit de l’humor i mentre es fan les fotografies ens explica que per la seva condició d’exalcalde de Girona el protocol li atorgarà algun dia la capacitat de portar una petita espasa. Les bromes resulten fàcils de fer. Puigdemont conrea la ironia malgrat que -o potser perquè- al país puja la temperatura política. Nega que s’estigui produint una acceleració dels esdeveniments i assegura que el que ha canviat és la percepció de tots aquells que pensaven que les dificultats de la situació l’haurien aturat. Manté l’objectiu i el discurs amb què va arribar al Govern. Sap que, en aquesta partida de pòquer, la percepció, la credibilitat de la seva determinació és part de l’èxit o del fracàs. Considera que “el moment és ara” i l’evolució política dels últims sis anys és per mantenir el rumb actual, perquè l’Estat no tindrà instruments per aturar el Procés.
La determinació és ara clau per guanyar la batalla de l’opinió pública. A Catalunya i a Espanya la batalla és pel relat polític, i és més que evident quan el govern del PP reacciona a fets que encara no s’han produït públicament per interferir en el missatge del govern català. Per exemple, avançant-se a la conferència de Madrid o compareixent en rodes de premsa en què es contesten intencions encara no formulades públicament. La credibilitat també és fonamental a Catalunya, on el relat democràtic i de defensa de les urnes és vital per comptar amb la mobilització dels ciutadans. El Govern insisteix un cop i un altre en la voluntat de diàleg i el fonament democràtic de la reivindicació política. Així ho torna a fer en l’entrevista que avui publiquem. Puigdemont es mostra disposat a anar al Congrés de Diputats però no a una humiliació pública de la institució que representa. La seva condició és anar al Parlament espanyol quan hagi convocat el referèndum i hagi fet pública la pregunta amb què cridarà els catalans a les urnes. En les seves paraules, és la diferència entre “anar a explicar com hem arribat fins aquí” i “l’escarni” per part del Congrés de Diputats a la manera com ho va fer amb el lehendakari Ibarretxe.
L’arma de la democràcia
Puigdemont considera que les seves principals armes són el missatge de la reivindicació democràtica i el civisme dels partidaris de la independència. Com diu obertament: “Caldrà que s’esforcin molt per fer entendre que una urna és una arma”, referint-se a les acusacions d’intent de cop d’estat que s’han fet les últimes setmanes a Madrid. El president de la Generalitat prefereix interpretar que la duresa de les amenaces és perquè “gallegen”.
Però a hores d’ara queda clar que l’Estat no ha triat respondre amb els tancs per la Diagonal sinó amb la desconstrucció del missatge democràtic i de les competències. Hi ha quatre inhabilitats, entre els quals l’expresident de la Generalitat, a qui el Tribunal de Comptes amenaça amb multes milionàries contra el seu patrimoni personal, i tot el Govern i la mesa del Parlament hauran de fer front a la justícia. Tot això amb la consegüent amenaça de paràlisi dels lletrats i molts funcionaris públics.
Carles Puigdemont insisteix que l’estatus de Catalunya no és un problema econòmic ni identitari sinó una qüestió política, i només la via política permetrà trobar una solució estable i satisfactòria de relació entre Espanya i Catalunya.
El president Puigdemont compta amb la capacitat de convocatòria pacífica de la població. Parla de pacifisme i de resistència passiva. Sense vaga general i amb manifestacions permanents transversals i intergeneracionals.
Els objectius del Govern que lidera el president queden clars, però les dificultats també. No hi ha dubte que l’acceleració dels esdeveniments es produeix i la tensió pujarà quan es faci pública la data i la pregunta del referèndum. Hi ha determinació i també grans incògnites. D’entrada els pròxims dies sabrem si els comuns es despenjaran de la convocatòria unilateral, si l’opinió pública catalana està més cansada del Procés o del menysteniment de l’Estat i la gran coalició PP-PSOE-Cs, que sempre funciona contra Catalunya.
També sabrem si el PDECat fa un pas determinant cap a la refundació o queda atrapat en el passat. Aquest serà un altre article.
