Això (no) és un diari
Escrivia René Magritte en un dels seus quadres més coneguts, on es veia pintada una pipa, “ Ceci n’est pas une pipe ”. Em ve al cap durant el treball de creació del diari que avui teniu a les mans. Avui l’ARA (no) és un diari. És una obra d’art d’en Perejaume. Ens hem amarat de la seva “proposta d’instruccions” i ens hem lliurat a l’aventura de retre homenatge a la natura que ens envolta, a la qual respectem, admirem, transformem.
Perejaume és un artista amb personalitat i estils molts variats. Com recorda Carles Guerra en el seu article a l’ Ara Diumenge, és un home “que parla a les coses” i treballa amb el paisatge colze a colze.
En les seves instruccions a la redacció ha actuat de comissari artístic de tots nosaltres. De la redacció, de l’equip de disseny que lidera Cristina Córdoba -i que ha aconseguit que tot i ser diferent segueixi sent l’ARA-, de l’equip de lingüistes que dirigeix Albert Pla, sempre atent, i especialment d’un equip de fotografia que ha entès el que pretenia fer l’artista encapçalat per Xavier Bertral.
Hem obert el diari “a molta vida tan discreta com fonamental. Trossets i més trossets de món que diuen: hi som”, i ho hem fet per tot l’àmbit territorial on arriba el diari de paper, coincidint amb l’artista en l’arrel forta en el país i la mirada enllà. El diari s’ha concebut com una mostra de gratitud cap al que ell anomena “determinats successos mínims: una brotada, la feina d’un liquen (coses totes tan petites i tan grans com aquestes!)” amb la humilitat de l’agraïment i no de mostrar-la exhibint-la sinó reconeixent-la respectuosament.
A la web hi trobareu un vídeo en què l’ànima artística del diari, la subdirectora Catalina Serra, entrevista Perejaume, i que no reproduïm al paper. Som la seva obra d’art i s’ha resistit a sortir-hi més enllà dels textos que ell ha escrit per a vosaltres i els que ha revisat al voltant de la idea mare del dossier inicial del diari: les fonts. Perejaume ha triat explicar-se amb la seva obra d’artista que escriu, d’escriptor que pinta, de fotògraf que instal·la, de lector que mira, d’observador de la natura i creador sense límits.
Des del respecte i la passió pel món que ens envolta hem dedicat el dossier del diari a la idea de les fonts. Per centrar-nos en una cosa positiva i, com diu Perejaume, “una cosa generativa, germinal, creativa, potent. És un tema de celebració. La idea de font és la de donar i tenir, és una cosa que dona i té, dona i té. I aquesta és la felicitat. És una cosa repetitiva, no para de regenerar-se però no exhaureix mai la mica que et dona”.
El dossier d’avui és una obra literària, filosòfica?, és una sacsejada amable a la nostra manera de viure. Parlem de les fonts d’aigua, dels arbres que brollen, del foc, dels residus que contaminen aqüífers i rieres, de les fonts de comunicació i informació que ens atrapen en una xarxa esdevinguda teranyina, de la política, de la música. Tot acompanyat per pintures, dibuixos, fotografies i instal·lacions fetes o supervisades per un Perejaume sòlid i estilitzat com un xiprer, però que riu amb la facilitat que es mouen les fulles d’un pollancre i ens dirigeix amb flexibilitat. Desdramatitzant la tardança d’alguns articles, incloent notícies que irrompen en la idea global que inspira la seva intervenció, entenent amb un somriure tranquil les limitacions que li posem per no perdre la nostra essència de diari. Ho demana tot tan amablement que ve de gust, i hi trobem tot el sentit, fotografiar una molsa amagada en un bosc demanant-li educadament permís per mostrar-la sense molestar-la.
Juntament amb el dossier sobre les fonts i l’obra de Perejaume trobareu també les informacions del dia i les anàlisis de la setmana. Continuen l’actualitat política, esportiva, social, econòmica, cultural, dels mitjans de comunicació. Mereix que l’analitzem i que us n’informem.
De vegades vius situacions extraordinàries amb la màxima naturalitat. Té un encant especial que algú irrompi amb un món propi i genuïnament treballat fins a despullar-se en un context que, en teoria, no és el propi, com ha fet Perejaume a la redacció. De fet, penso, quin és el món propi? Finalment, des de molts punts de vista, fins i tot des del periodisme de l’ARA, que intenta desfer-se de tant en tant de la voracitat i mirar al voltant amb distància, tots fem una tria que ens pot permetre sumar-nos al que Perejaue anomena “créixer en paral·lel i germinar en paral·lel”.
Gràcies a l’artista per la generositat i la tranquil·litat, gràcies als que formen el diari per estar sempre al costat de la innovació i per permetre’ns explorar els límits de la comunicació. Gràcies, sobretot, a vosaltres, els lectors.
