11/08/2016

El ‘mundu’ de les vacances

3 min
El ‘mundus’ de les vacances

Queda lluny, però recordo perfectament que els estius de la meva infantesa començaven el 24 de juny. Una mica més aviat, la casa començava a canviar: es desempolsaven els baguls (“mundus”) i s’hi col·locava no només la roba de tots els membres de la família, sinó també mantes, tovalloles, estovalles i tot el que fos susceptible de fer-se servir durant l’estiu. No recordo que féssim servir cap maleta... Abans de deixar la ciutat, tots els mobles de la casa, quadres i fins i tot llums es cobrien amb teles blanques i es recollien les catifes. Tot allò que aleshores em semblava un ritual divertit obeïa a una sola raó: preservar els objectes de la pols i les arnes. El cert és que el domicili habitual recobert d’aquesta manera adquiria un aspecte fantasmal i l’olor de naftalina impregnava les parets. Aquest era el punt de partida d’un període de l’any diferent de les nostres vides.

La meva família es traslladava a Arenys de Mar, d’on no ens movíem fins a principis d’octubre. Aquells eren uns llargs i rutinaris estius on un dia s’assemblava a l’altre com una gota d’aigua, amb prou feines passava res i encara que hagués passat probablement els petits no ens n’hauríem assabentat. Tanmateix, els records d’aquelles temporades són ben entranyables i sens dubte han configurat una part de la nostra personalitat.

Quan ara evoquem aquelles èpoques amb els germans i els cosins, una de les coses que destaquem és l’organització de la casa on passàvem les vacances. Hi convivíem tres famílies, amb la qual cosa ens reuníem un bon nombre de persones, especialment criatures. El més curiós del cas és que hi havia un acord pel qual cada estiu només una de les tres mares assumia el comandament global de la casa amb totes les seves conseqüències. Així doncs, les altres dues aquell any quedaven exemptes de la responsabilitat de dirigir la casa amb totes les seves conseqüències; ara bé, havien de respectar la manera de gestionar i seguir les regles de qui manava. Actualment no sé com anomenaríem aquesta forma especial d’organització; segurament la descriuríem amb un nom sofisticat, però els puc assegurar que era un important exercici de relació i respecte dels uns amb els altres. Això sí, el sistema implicava acceptar per endavant que segons els estius i la mare que hi havia al capdavant de la casa es menjava millor o pitjor, o les regles de convivència eren més o menys rígides.

Ha estat precisament recordant aquesta anècdota que he pensat en el paper de la dona i la seva responsabilitat en l’àmbit domèstic, així com els canvis tan importants que s’han produït. Sé que queda molt, moltíssim, camí per recórrer, però quan miro enrere no puc deixar de pensar que algunes conquestes ja s’han assolit per sempre, o si més no m’agradaria creure que en el pla formal la lluita contra la desigualtat no té marxa enrere. Però sabem que no sempre tot evoluciona en línia ascendent, i actualment hi ha una creixent preocupació per algunes noves tendències de control. Em refereixo, per exemple, a les noies que consenten, per exemple, que les seves parelles els fiscalitzin els whatsapps.

Sigui com sigui, encara avui les vacances d’estiu continuen esdevenint un important exercici de convivència, especialment per a les famílies (tant les noves com les velles). Sovint, però, una estructura molt més complexa també obliga a planificar i compartimentar els temps, que actualment per si sols ja són molt reduïts. Malgrat tot, aquestes vivències estivals són molt importants, sens dubte més àmplies i més diferents, menys estructurades i menys tancades, però no per això menys transcendents. I és que continuen sent un període en què s’intensifiquen les relacions personals, un aspecte essencial de les nostres vides.

Escoltar històries que es repeteixen, amors i desamors que inevitablement irrompen a l’estiu amb més intensitat, recordar alguna anècdota tendra i emotiva o gaudir de la canalla són elements que formen part d’un paisatge conegut, però també de manera ineludible es fan evidents certes absències a les quals no acabem mai d’acostumar-nos.

L’olor també juga un paper important en els records. Si bé és cert el que es diu que les olors, com els gustos, han perdut autenticitat, jo sóc menys pessimista i encara em continua semblant un privilegi comprar verdura i fruita fresca, que els tomàquets simplement facin olor de tomàquets o que els préssecs tinguin gust de vinya.

Afortunadament, durant les vacances els diaris s’aprimen i d’alguna manera les notícies també estiuegen, esclar que per poc temps, ja que es preveu un setembre calent i el curs arrencarà amb una pila d’assignatures pendents. A això, però, de segur que ja tindrem temps per dedicar-hi pàgines i pàgines.

stats