Es busca un home bo

Al principi de la meva estada a Nova York seguia molt de prop la premsa, les notícies, el que passava a casa nostra. Han anat passant els mesos i una certa desídia s'ha anat apoderant de mi i, lentament, m'he anat allunyant de l'huracà informatiu. Val a dir, d'altra banda, que al mes de gener mateix hauria fet fortuna la frase: "Pel que s'ha de llegir…", perquè les notícies sobre la corrupció no poden ser més descoratjadores. Però amb la voluntat no sempre n'hi ha prou per fugir del propi destí; de manera que avui, en arribar a classe, hem comentat un article publicat divendres passat al New York Times sobre el que està passant al si del Partit Popular i la reacció de Mariano Rajoy. Amb un to dur, l'article comença dient: "Just quan els problemes financers del país semblava que començaven a reduir-se, al president Mariano Rajoy li ha esclatat un escandalós cas de corrupció". La resta, la saben vostès millor que jo.

M'esgarrifa la idea d'una corrupció sense control perquè no pot fer més mal, tant internament com externament. M'incomoda, m'avergonyeix i fa que el nostre fràgil estatus internacional baixi un esglaó més. Un nou cas torna a posar el país sota sospita i això té unes implicacions enormes. El problema és que de moment tenim moltes preguntes i poques respostes, i fa por de pensar que potser encara sortiran més coses a la llum. Molts comentaristes han posat l'accent en la importància dels noms propis que han aparegut en aquests darrers temps, ja que no podem considerar que siguin persones qualssevol, sinó que precisament la seva condició i la seva relació amb determinades institucions té més repercussió sobre el descrèdit general.

No sóc capaç d'entendre com hem arribat a aquesta situació, però sí que començo a constatar que hem estat molt poc rigorosos, que no s'han establert els mecanismes de control necessaris, que el sistema s'ha anat acomodant de tal manera que ha volgut fer els ulls grossos a tot el que anava passant. Penso que una part molt important d'aquesta manera de fer ha tingut el seu origen en el ràpid creixement immobiliari, en les requalificacions del sòl, en el milió d'habitatges deshabitats i en el fet d'haver-nos comportat com a nou-rics, de creure'ns que ho érem.

No podem oblidar els nostres orígens: veníem d'una dictadura i, per tant, d'una escassa tradició democràtica, d'un país pobre i empobrit. Però amb 35 anys hi ha hagut temps de sobres per posar-hi ordre i fer respectar unes regles, ja no només democràtiques, sinó també ètiques. Em sento trista i decebuda quan sento que la justícia social no ha quallat a casa nostra. I parlo en plural perquè, tot i no tenir-ne una culpa directa, quan passen determinades coses ens cau a sobre una llosa de país tercermundista que crèiem haver superat però que, com periòdica pura, torna a aparèixer. És terrible, però en algunes trobades he reviscut la sensació que espanyols i portuguesos ja no érem igual de benvinguts a determinats llocs perquè ja no lluïm , i perquè potser es torna a pensar que tal vegada és més adient que la representació recaigui en alguna persona del nord; bé, com sempre…

Ahir un grup de joves em deia: "Cal canviar-ho tot, han de venir cares noves, això està acabat". I segurament tenen raó i el que convé és un gir radical, una bona neteja. Però com ho hem de fer? A qui hem de confiar aquesta proesa? Recordo que l'any passat Itàlia va patir una crisi sense precedents. El president italià Giorgio Napolitano va considerar que el nomenament de Mario Monti com a primer ministre en funcions era un esforç "extraordinari" en el marc de l'actual sistema democràtic per rescatar Itàlia de la crisi i va recalcar que la longevitat de Monti al càrrec dependria en part "de la reacció de l'economia i dels mercats". Ara hi ha eleccions a Itàlia: el debat està servit.

En el seu dia jo vaig ser molt crítica amb la fórmula italiana, però he de reconèixer que en un any la situació d'allà ha millorat notablement, i això és compartit per moltes persones. Naturalment, no sabem què passarà a partir de les eleccions.

Tornant a la idea dels joves que cal buscar noves vies, he de dir que hi estic d'acord. Estem profundament cansats de les acusacions que es fan els partits els uns contra els altres o tots contra un, sempre amb interessos partidistes, sempre aprofitant la caiguda de l'opositor, sense tenir en compte que demà mateix els podria tocar a ells. Bé hi ha d'haver algú, penso, amb la capacitat de treure'ns d'aquest forat, no? Potser podríem posar un anunci: "Es busca un home bo" (i dic home perquè molt probablement les dones, de moment, ni tan sols fóssim considerades com a part d'aquest perfil).