05/10/2011

Treballar gratis, treballar com a càstig

4 min
Treballar gratis, treballar com a càstig

L'altre dia vaig llegir la notícia que alguns metges s'havien ofert a operar gratis a les tardes per escurçar la llista d'espera dels pacients, i vaig recordar una història que m'havien explicat moltes vegades de jove. Quan Alemanya va perdre la guerra, les famílies -homes, dones i nens- feien llargues jornades de treball per recuperar les seves llars. La situació era molt difícil, i amb prou feines tenien mitjans per sobreviure. Tot i així, al final de la seva jornada dedicaven voluntàriament unes hores a la reconstrucció del país. Suposo que la confiança, o la necessitat d'un Estat fort (per bé o per mal), i el sentit de la responsabilitat, que sempre ha estat una característica del poble alemany, van fer possibles que en relativament poc temps el país es recuperés.

En aquest sentit, la proposta dels metges em va semblar una bona opció, i vaig pensar que segurament també es podria estendre a altres col·lectius. Però automàticament em vaig posar a raonar: "Segur que els posaran dificultats", i així va ser. L'administració dels hospitals va considerar que la utilització dels quiròfans a la tarda era molt cara i que, a més, segur que no hi hauria infermeres que hi volguessin col·laborar. D'altra banda, un altre sector va opinar que si la gent "regalava" les seves hores de feina mai no es generaria ocupació. I no em vaig aturar a escoltar què hi deien els sindicats, però m'ho puc imaginar. Per què som tan immobilistes? ¿Per què tenim tanta por a les solucions que sorgeixen de la societat civil, a propostes senzilles però plenes de continguts i que amb tota seguretat poden ser molt útils ben canalitzades?

Va passar un fet semblant quan el Codi Penal del 1995 va introduir el treball en benefici de la comunitat (TBC) com a càstig. En aquesta mesura penal alternativa que no es pot imposar sense el consentiment del penat, se l'obliga a prestar la seva cooperació en determinades activitats d'utilitat pública i d'interès social. Naturalment, aquestes activitats no poden ser retribuïdes, i és el jutge o el tribunal el que estableix les jornades de treball, que no poden superar les vuit hores diàries.

El TBC s'incardina dins del que podríem anomenar justícia restaurativa, i consisteix a dur a terme una feina d'ajuda a entitats públiques o privades, com el manteniment de l'espai públic i de parcs forestals, tasques de suport a serveis socials i la participació en campanyes solidàries, entre d'altres. En tot cas, el que en destaca és que és un fer actiu que exigeix al condemnat el que en definitiva podríem anomenar un càstig en positiu .

A mi, per descomptat em sembla important que les persones que han produït un dany el puguin reparar, ja sigui directament o simbòlica. És la millor manera que conec perquè el delinqüent assumeixi la seva responsabilitat. És evident que no tots els delictes poden rebre aquesta resposta, i que en alguns casos caldrà recórrer inevitablement a la pena privativa de llibertat. Però en la majoria no, i des de qualsevol punt de vista és millor. Tanmateix, no és una mesura que es pugui dir que estigui gaire acceptada, ja que sembla que l'únic càstig que considerem adequat és la presó. No en va Espanya és l'estat europeu amb més presos per cada 100.000 habitants, malgrat que paradoxalment és un dels països amb la taxa d'homicidis més baixa i té una bona eficàcia policial.

El TBC aporta una important racionalitat al sistema penal. Per al delinqüent, significa d'alguna manera que està reparant el dany causat, sobretot si el treball de què s'encarrega té alguna relació amb el delicte que ha comès. I en tot cas el que és evident és que el responsabilitza de la seva falta a través d'una acció positiva per a la comunitat.

En realitat, el concepte de TBC és senzill. Parteix de la idea que qui ha produït un dany l'ha de reparar, naturalment de forma ordenada i controlada. Però organitzar aquest treball, encara que sembli estrany, presenta moltes dificultats, ja que, a excepció de Catalunya, amb prou feines s'han buscat o trobat entitats que hi estiguin disposades a col·laborar.

En una ocasió, a classe, després d'explicar el sistema de penes als alumnes, els vaig demanar la seva opinió sobre aquest tipus de sanció i, sobretot, a quin tipus de delicte l'aplicarien. Després d'una breu discussió, una alumna em va dir que ella ho aplicaria al cas Palau. "Primer -va dir- li faria retornar al senyor Millet tots els diners que s'ha emportat il·legalment, fins a l'últim cèntim. Després el faria treballar bastants anys i sense remuneració en l'organització d'activitats socials d'ajuda als músics". "Però si això no és cap càstig", van al·legar alguns alumnes. Sí que ho és, perquè l'enfrontaria directament amb el mal que ha fet. I aquí és on va anar creixent la intensitat de la discussió.

És molt possible que hi hagi persones que no comparteixin aquestes idees; ho entenc, els governs també han estat poc inclinats a canviar el sistema de castigar. ¿Però què em dirien si els expliqués que un pres ens costa aproximadament 25.000 euros a l'any? ¿Creuen que realment val la pena tenir 75.000 persones recloses considerant, a més, que la taxa de reincidència penal és d'entre un 50% i un 60%? És a dir, ¿la presó no assoleix l'objectiu de reinserció? Potser no els he pogut convèncer ideològicament, però, en tot cas, crec que almenys val la pena tenir en compte els arguments econòmics.

stats