El Procés i el mirall de la història

Reconec que no recordo haver viscut cap circumstància semblant: un polític afirma que un fet succeirà, l’altre ho nega, i tots dos ho fan amb la mateixa rotunditat. La fermesa sense fissures tant de Puigdemont com de Rajoy entorn del referèndum fa pensar, i més quan sembla evident que un dels dos haurà de perdre per força.

Ha passat gairebé un any des que el president Puigdemont va afirmar allò de “o referèndum o referèndum”, i en tot aquest temps la situació no només no ha variat sinó que la fortalesa amb què la defensa fa suposar que el camí està traçat i que tots els obstacles estan previstos i sospesats.

La fermesa i la rotunditat de Rajoy, tanmateix, no són menors: el seu discurs inamovible de defensa de la legalitat vigent no només no ha canviat gens ni mica, sinó que s’ha dedicat a vigilar amb lupa tots els actes en pro del referèndum, per denunciar-los a continuació. Sembla, doncs, que està clarament decidit a no permetre que s’escapi res d’un estricte control, especialment del judicial.

Sigui com sigui, penso que ningú no pot saber amb certesa què passarà exactament, de la mateixa manera que a aquestes altures ja ningú no pot dubtar que això va de veres. Alguns de nosaltres fa tant de temps que ho hem anat advertint, que no puc deixar de pensar que és un gran fracàs per part del govern espanyol no haver sabut ni pogut ni volgut gestionar aquesta crisi amb generositat i intel·ligència política, sí, però sobretot en els tempos precisos.

Si hagués de descriure amb paraules breus i pocs matisos el que està passant, ho plantejaria en els termes següents: per una banda, hi ha aquells que defensen a ultrança la legalitat vigent i apel·len al compliment de la llei com a única sortida per resoldre el conflicte; per l’altra, hi ha aquells que defensen la legitimitat d’un canvi democràtic a través de les urnes per decidir un futur diferent per a Catalunya. Democràticament, per a mi no hi ha gaires dubtes que resulta més just defensar la necessitat que les lleis s’adaptin als canvis socials de cada moment, si aquesta és la voluntat majoritària dels ciutadans. El com i el quan ja formen part d’un altre debat, amb tota seguretat més llarg i complicat, així com la resolució del xoc de legitimitats; en tot cas, no hi ha dubte que la voluntat de canvi no només no es pot frenar sinó que ja ha començat a traçar el seu propi camí.

Quan es defensa la necessitat de canviar les coses i no sotmetre’s estrictament a les lleis, se solen posar com a exemples diversos moviments. Entre aquests destaca sobretot el del sufragi universal de les dones, que es va donar a Europa entre la Primera i la Segona Guerra Mundial. Però no sempre se n’expliquen les particularitats.

En el cas d’Espanya, i a diferència, per exemple, d’Anglaterra, on les sufragistes van tenir un gran paper i una important lluita de reivindicació al carrer, aquest moviment va ser molt menys popular i més propi d’un petit sector intel·lectual de dones feministes, el debat de les quals es va concentrar més en ambients polítics que al carrer. Sempre m’ha cridat l’atenció el conflicte entre les dues diputades que van advocar pel sufragi universal el 1931: Clara Campoamor i Victoria Kent. Sens dubte totes dues defensaven amb profunda convicció el dret al vot de les dones. Però mentre que Campoamor defensava la igualtat de les persones independentment del resultat a les urnes, en el cas de Victoria Kent, que formava part del Partit Republicà Radical Socialista, es va convertir també en una qüestió d’oportunitat. Ella defensava la igualtat de drets, però pensava que aquell no era el moment adequat per aprovar-la perquè considerava que la dona espanyola no tenia prou preparació política i creia que la naturalesa conservadora de les dones perjudicaria la República. En aquell moment es deia que a l’hora de votar la dona faria més cas del seu confessor que del seu marit, si aquest era republicà. D’aquesta manera, Victoria Kent va decidir renunciar a la defensa del vot de les dones per lleialtat al seu partit. En les eleccions de 1933 ja van votar les dones, i els partits d’esquerra, que van perdre, en van carregar la culpa al vot femení, si bé molt poc després es va demostrar que la derrota no va ser per culpa del vot de les dones sinó per la desunió de l’esquerra. Però, d’això, ningú en va prendre nota.

Pensant en aquest exemple, em pregunto si potser l’obstinació a no buscar una solució política i pactada per a Catalunya ha tingut a veure amb el càlcul d’uns possibles resultats electorals més que no pas amb una visió estrictament ideològica. En qualsevol cas, la història és com un mirall que ens retorna la imatge del que som.