Publicitat
Publicitat

Orfes de diàleg

Fa poques setmanes escrivia per al Centre d'Estudis Jordi Pujol sobre el diàleg i hi recordava que el terme s'ha vist sotmès a una forta erosió semàntica en els darrers temps. En efecte, si n'analitzem el significat, veurem que la interpretació pot variar molt en funció de si es fa des de la filosofia, la política, la religió o la cultura. Tanmateix, sí que sembla que hi puguem trobar un denominador comú, en el sentit que el diàleg sempre gira al voltant d'una actitud, una aproximació a l'altre, un desig d'entesa i d'intercanvi d'idees, sense que es busqui necessàriament d'arribar a un acord.

Quan dialoguem, en general ho fem sobre la base de les nostres pròpies experiències físiques o intel·lectuals; és per això que no iniciem el diàleg buits de conceptes, sinó que cadascú parteix de certs coneixements, veritats o convenciments. Però, naturalment, també hi intervenen molts altres conceptes o matisos que sí que tenen un caràcter més flexible o de provisionalitat. Per norma general, com més gros és el paquet de les veritats intocables , més difícil es fa que hi hagi autèntic diàleg. En definitiva, sembla que convergeixen dos principis antagònics: d'una banda, el ferm convenciment de determinades certeses; de l'altra, la provisionalitat d'alguns conceptes. La capacitat d'harmonitzar un principi i l'altre constitueix, sens dubte, una de les principals bases del diàleg.

D'acord amb les notícies que he pogut llegir a la premsa, dissabte passat el president Mas apel·lava al diàleg en dues grans àrees: amb el govern de Madrid i en l'àmbit social. Això sí, alhora advertia sobre aquells principis que eren de base irrenunciables; la consulta sobiranista, en el primer cas, i el manteniment de l'estat del benestar, en el segon.

Des d'aquest punt de vista, penso que el plantejament no és tant el d'un diàleg com el d'una negociació, en què cadascuna de les parts està enunciant d'entrada quins són els seus principis inqüestionables. Imagino que si fos el govern central el que s'hagués pronunciat, també hauria dit que la consulta era innegociable però en sentit invers. En el cas d'algunes entitats socials, ja es considera que alguns dels principis bàsics de l'estat del benestar social s'han modificat, com per exemple amb la introducció del copagament. No critico, per descomptat, la voluntat de diàleg, tot el contrari, però sí que em sembla útil afegir-hi algun matís.

Així doncs, podríem dir que el diàleg és un estadi previ a la negociació, en què no necessàriament s'han de posar condicions; és a dir, el diàleg és més intuïtiu, més obert, menys dogmàtic. Així que, step by step , que dirien els anglesos -encara que la seva traducció, pas a pas , no té el mateix ritme-. En el diàleg és millor no posar obstacles, ja que d'entrada res no hauria de quedar exclòs. I és que, encara que no ho compartim, és molt important escoltar el que diu l'altre, no donar res per sabut i intentar posar-nos en la pell del nostre interlocutor. Qualsevol pensament està ple de matisos i colors, d'idees col·laterals que ajuden a entendre'n el significat autèntic. En aquest estadi, i precisament pel fet que no hi ha una negociació implícita, no hi ha ni guanyadors ni perdedors. És des d'aquest punt de vista que penso que estem orfes de diàleg.

Aquí, a Nova York, el tema català és recurrent en les reunions i no exempt d'una forta polèmica, encara que he de reconèixer que la distància sovint ajuda a veure les coses d'una altra manera. Crec que els uns i els altres ens trobem en part enormement intoxicats pel llenguatge que fan servir els mitjans de comunicació en funció de la seva ideologia. Utilitzen els mateixos termes i els mateixos tòpics sense matisos, sense una visió holística. De manera que quan llegeixes una notícia gairebé no et deixa espai per encabir-hi els teus propis dubtes: la conclusió, la decisió, ja està presa i és molt difícil aïllar-se dels estereotips. Si a sobre s'hi afegeix que la influència dels mitjans de comunicació d'àmbit espanyol a l'exterior és molt superior a la dels catalans, el punt de partida ja és d'un important desavantatge.

El pensador i pedagog Paolo Freire diu que la finalitat del diàleg no ha de ser en cap cas el d'imposar, manipular, domesticar o fer servir a manera d'eslògan. De fet, Freire considera que el diàleg desapareix del tot tan bon punt la relació de simpatia que s'hauria de donar entre els pols respectius desapareix. És aleshores quan sorgeix l'antidiàleg, que al contrari del que es podria esperar no només no comunica, sinó que només sap fer comunicats.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF