12/08/2015

Onades feministes (I)

4 min

Gairebé cada estiu, en començar el setembre, els companys de feina em preguntaven com m’havien anat les vacances i jo solia respondre: “A part de canviar els llibres per l’escombra, tot bé”. I és que, certament, les vacances en família de vegades suposen un plus domèstic difícil de calibrar.

Al mes de juliol vaig dirigir un curs a la Universitat de Màlaga sobre el rol i les oportunitats de la dona al segle XXI, aquesta difícil i complexa qüestió de gènere, mai desproveïda d’una part emotiva però gairebé sempre absent al llarg de la història. Per exemple, a la pregunta sobre quantes dones filòsofes no contemporànies coneixen els meus alumnes (faig extensiva la qüestió al lector), les respostes en general no superen els tres noms. El mateix passa amb historiadores, metges, científiques, juristes o pintores. I és que, més enllà del moment actual, la història sempre s’ha escrit en masculí. Els més joves s’enduen veritables sorpreses en comprovar les prohibicions tan importants que han patit les dones al llarg de la història.

A Espanya, per exemple, les dones estaven totalment excloses de la vida política, sense dret a elegir o a ser elegides. De fet, als legisladors de la primera Constitució la incapacitat femenina per al vot els semblava tan òbvia que ni tan sols l’esmentaven en el text. El 1890, i com a resultat de les reivindicacions feministes, es va especificar per primer cop que el dret a vot era propi del gènere masculí. No va ser fins al 1933 que es va establir el sufragi universal, però va durar ben poc, perquè a partir del 1939 ja no va votar ningú.

Potser per aquest motiu la història del feminisme a Espanya va tenir la seva pròpia dinàmica, ja que l’absència de drets polítics, socials i civils afectava a tothom, i a les dones en molta més mesura. Per a moltes dones, la lluita contra el franquisme també va suposar la lluita pel seu propi alliberament, fet que va comportar una gran implicació per part seva però, alhora, un escàs reconeixement de portes enfora. Nou exercici de memòria: quins noms de dones recorden de la Transició?

Convé, doncs, tenir present certes coses que avui ens semblen impensables. Per exemple, les dones tenien prohibit ser jutges, notàries o registradores; ni tan sols podien responsabilitzar-se d’oficines bancàries.

Estava castigada la fabricació, el consum, la venda o la publicitat de qualsevol mètode anticonceptiu. Les agressions sexuals es consideraven delictes contra l’honestedat i el violador podia eludir la pena de presó si obtenia el perdó de la víctima o la portava a l’altar. Una sola acció d’adulteri estava penada en les dones; en el cas dels homes, només si tenien “amistançada” fixa. Les dones no podien tenir un compte bancari sense autorització del marit, o cobrar un sou. La violència domèstica contra les dones i els nens era tolerada, sempre que no es causessin lesions greus.

Aquests són només alguns exemples que, en escriure’ls, a mi mateixa em semblen ancestrals. En tot cas, el feminisme al nostre país ve marcat pel context de canvi polític en la Transició i molt especialment en la reivindicació de drets. En aquest sentit, val la pena recordar algunes de les lleis més importants.

El 1975 s’anul·la la llicència marital: firma de contractes, cobrar un salari, carnet de conduir, comptes bancaris. El 1978 la Constitució consagra el principi d’igualtat: “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaldre cap tipus de discriminació per raó de naixement, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició”. Aquell mateix any es despenalitza l’ús d’anticonceptius i el 1981 s’aprova una de les lleis més importants de l’emancipació de la dona: la llei del divorci. El 1985 s’aprova la primera llei de despenalització de l’avortament en certs supòsits, i deu anys més tard la primera llei d’assistència a les víctimes. Finalment, el 2004 —amb cert retard respecte a la majoria de països europeus— s’aprova la llei orgànica de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

Però les lleis no ho són tot ni es pot confiar sempre en la seva eficàcia, sobretot si no van acompanyades dels instruments adequats. Miraré d’explicar-ho amb tres exemples.

La llei contra la violència de gènere no només no ha tingut l’èxit esperat sinó que en alguns casos s’ha arribat a considerar contraproduent. Que hagi augmentat el nombre de denúncies està bé perquè visibilitza el problema, però serveix de ben poc “destapar-lo” si després no tenim possibilitat de regular-lo o resoldre’l.

Comptem amb un nombre elevat de dones matriculades a la universitat, el 56%. Un 60% de les dones acaba amb èxit els seus estudis enfront del 40% dels homes, una dada en principi molt bona, si bé a mesura que s’avança en el món professional les dones desapareixen. A tall de resum, només el 20% de càtedres de Catalunya estan ocupades per dones, i actualment no hi ha ni una sola rectora.

I, finalment, la violència o, més ben dit, la resistència a la violència per part de la dona. Una qüestió que necessàriament he de deixar per a la setmana vinent.

stats