Publicitat
Publicitat

L'enèsima reforma universitària...

Ja tenia decidit de què tractaria el meu article setmanal quan el cap de setmana em va caure a les mans la Propuesta para la reforma y mejora de la calidad y eficiencia del sistema universitario español . Com que noblesa obliga, no he pogut resistir a la temptació de fer-hi una ullada. I el cas és que, un cop submergida en la lectura, m'ha estat impossible deixar-la o pensar en cap altre tema. D'entrada diria que és un document dens, llarg i penso que ben treballat. Amb propostes encertades i d'altres impossibles d'aplicar en un país com el nostre. Fer un resum de les seves més de vuitanta pàgines, després d'una primera lectura, resulta pràcticament impossible. De manera que, per ara, em limitaré a explicar quina és la música que respira i deixaré per més endavant l'anàlisi de la lletra.

Bona part de la proposta està dedicada al diagnòstic de la música coneguda , que en diria jo, ja que s'hi inclouen molts informes previs, la gran majoria força rigorosos. Per tant, si més no el malalt està ben diagnosticat i hi ha acord en la patologia; ara bé, on es produeixen divergències és en el tractament. Així, d'entre els mals de la universitat espanyola destacaríem no tant la quantitat com la seva falta d'especialització, una uniformitat generalitzada i l'excés de titulacions; el finançament deficient, el nombre escàs d'estudiants internacionals, la insuficient investigació i la mala mitjana de professors amb sexennis de recerca i en transferència; l'absència en llocs destacats dels rànquings internacionals, les disfuncions en el procés de Bolonya, l'excés de burocràcia; l'absència de premis Nobel... i no continuo perquè jo mateixa acabaria cometent el mateix error de quedar-me en la mera descripció dels mals que ens afligeixen.

En tot cas, sigui benvinguda, d'entrada, la crítica generalitzada que l'informe fa sobre l'excés de burocratització del sistema, fet que genera disfuncions i un malbaratament de temps, mitjans i finançament. Ha estat així, per descomptat, però caldrà veure si alguna de les propostes del nou document no acaba caient en el mateix error.

Hi ha un paràgraf que m'ha cridat especialment l'atenció. Diu així: " Sería deseable que la comunidad universitaria como primera interesada en tener un mejor sistema de universidades, concediese un respaldo mayoritario a las reformas que aquí se recomiendan ". Senyores i senyors de la comissió, anem a pams: hem tingut molts informes semblants als quals en el seu dia també vam haver de donar suport, però que es van perdre amb el canvi ministerial de torn. D'altra banda, comprendran que primer caldrà estudiar el document, i que podria ser que no sempre coincidim que totes les propostes responguin a la millor manera de reformar el sistema.

De fet, hi ha dues grans línies en la proposta que se'm fan difícils d'harmonitzar. D'una banda, al llarg de tot el document es destaca la importància de la recerca i la transferència com a parts essencials de l'activitat universitària. L'informe indica, amb raó, que l'excel·lència investigadora no sorgirà per generació espontània , per més que s'invoqui. En aquest sentit, s'exposa una bateria de propostes raonables, no només per augmentar la capacitat investigadora i evitar la fuga de cervells , sinó també una nova manera d'avaluar, quantificar i acreditar els mèrits investigadors; una nova manera de contractar el professorat per evitar l'endogàmia, i una nova manera de classificar les universitats basada en la recerca. El text conclou aquest apartat dient que " la calidad de una Universidad se mide sobre todo por la calidad de la investigación ". Res a dir.

Per contra, la docència no només es veu penalitzada (es proposa reduir al 15% l'avaluació dels mèrits per docència), sinó que és plantejada des d'una perspectiva exageradament funcional. La idea que la universitat pot ser un espai per generar coneixement, cultura i formació dels estudiants en valors brilla per la seva absència en el document. Tal com està descrita, sembla que l'única funció de la docència estigui adreçada d'una manera molt concreta a l'ocupació futura. No seré jo la que negui que una bona formació ha de donar accés a la sortida laboral. Però al llarg dels últims anys he après que les millors universitats també són esperits lliures en matèria de docència, i incorporen en els seus estudis una gran quantitat de matèries que fomenten la cultura, l'esperit crític i el compromís ètic i social per sobre de l'especialització. Aquesta última sempre es pot assolir per la via dels màsters.

He exhaurit el meu espai i m'han quedat al tinter qüestions sobre els òrgans de govern, el finançament, les beques, els districtes únics, l'acreditació i el professorat. Quasi res.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF