Publicitat
Publicitat

Estima i fes el que vulguis

Hi ha corrents filosòfics o sociològics que expressen el posicionament individual o col·lectiu de les persones davant de determinats fets. Ho expliquen l'existencialisme, el funcionalisme o l'utilitarisme, per posar-ne tan sols alguns exemples. Alguna teoria es basa en l'anàlisi del pensament, d'altres en l'empirisme, però totes busquen la relació entre l'individu i els seus propis actes. La psicologia també estudia el comportament de les persones a través de mètodes científics, de manera que quan un fet es repeteix de forma similar provoca una reacció semblant, i és precisament la reiteració significativa d'aquesta conducta la que ens permet una aproximació a un diagnòstic. Naturalment, per més que la conducta pugui ser predictible, mai no està plenament determinada i, en conseqüència, també respon a múltiples canvis o influències que es donin per motius individuals, socials o culturals. Per sort, avui hem superat l'etapa del positivisme científic i, en conseqüència, del determinisme.

Així doncs, les conductes individuals o col·lectives també es poden analitzar des d'una perspectiva científica, cosa que permet aplicar-les al camp de la política. El nou govern de Catalunya respon, en part, a aquest plantejament. Desapareguda l'eufòria inicial de fa dos anys en què CiU va arribar al poder, els analistes defineixen el nou equip com un govern "polític". D'una manera senzilla, diríem que el president s'ha envoltat de persones amb les quals té una clara identificació ideològica. Com sempre, hi ha excepcions, però els nous consellers no es caracteritzen tant per la seva trajectòria professional o acadèmica com per la seva clara afinitat política, en una voluntat d'assegurar un govern sense fissures. Així, no és gaire complicat endevinar que, partint de l'important dèficit pressupostari, el nou govern tindrà moltes dificultats per implementar polítiques de millora del sistema públic en general, la qual cosa farà que probablement destaqui més el programa polític de la consulta i les conseqüències que se'n derivin. A mi, per diversos motius, no m'acaba de fer el pes l'absència de grans figures del món professional, empresarial o acadèmic. No és pas que hagi perdut aquesta confiança socràtica segons la qual els governants són vistos com un reflex en el qual ens agradaria emmirallar-nos. En aquest sentit, els anomenats independents -escollits amb més o menys encert- exercien en part aquesta funció. Però alhora també s'esperava d'ells que aportessin pluralitat de pensament i una disciplina de partit menys fèrria, cosa que no significa en absolut menys lleialtat o compromís amb l'acció de govern i amb el mateix president.

Sembla, doncs, que quan les coses es compliquen cal acudir al nucli dur, al pinyol, als de sempre, als homes de partit. I escric homes perquè em sembla una barbaritat, si és que és cert, que s'hagi dit que s'ha "sacrificat" el conseller de Benestar Social per complir amb la quota femenina. ¿No veuen que cada vegada que diuen una cosa per l'estil ofenen moltes dones?

Molt em temo que en els pròxims anys dedicarem rius de tinta, paraules i imatges al tema de la consulta i l'autodeterminació; només espero que també quedi temps per parlar de les polítiques socials, culturals i científiques, i que aquestes no quedin relegades a un segon pla. En qualsevol cas, m'atreviria a apuntar com a avís que hi ha vida més enllà. He de reconèixer que em fa por que es produeixi un cert empobriment intel·lectual, i que tancats en nosaltres mateixos no siguem capaços de pensar i discutir sobre altres aspectes fonamentals de la nostra existència. M'espanta pensar que, a cavall d'una crisi econòmica sense precedents i, en conseqüència, d'un empobriment del país, agafem un monotema polític com a eix fonamental d'acció de govern que ens porti tots a ser arrossegats per un tsunami que no ens permeti el creixement intel·lectual, cultural o científic imprescindibles per al desenvolupament d'un país.

En aquest sentit, si la confrontació amb Madrid va creixent -com és d'esperar-, si la corda es tensa en forma de recentralització i desprestigi per a Catalunya i es concentra en la crítica i el descrèdit de determinades persones, si l'apel·lació al diàleg és simplement una cosa que cal dir però en la qual no creu ningú, i si finalment tampoc no som capaços d'exercir una autocrítica real, considero que vindran uns anys estèrils des del punt de vista del pensament intel·lectual. Però no ens confonguem: no estic parlant d'allò que alguns sectors han volgut denominar despectivament pensament únic apel·lant als nacionalismes invasius, no. Per fortuna, considero que aquest país és lliure i democràtic sense necessitat d'acudir al pensament políticament correcte.

Potser el que ens convindria a tots és una mica de calma i recordar Tàcit quan deia: "Estima i fes el que vulguis: si calles, callaràs amb amor; si crides, cridaràs amb amor; si corregeixes, corregiràs amb amor, i si perdones també ho faràs amb amor".

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 20/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT