27/01/2017

Model de models

4 min
Model de models

Fa uns dies s’ha anunciat una vegada més que tancaran la presó Model de Barcelona. Esperem que aquest cop sigui el definitiu. Quan aquesta presó va néixer ho va fer amb la vocació de ser un “model de models” en el sistema penitenciari. Desgraciadament el pas dels anys l’ha convertit en un referent, però d’un model que mai no s’hauria d’haver seguit.

Tal com explica Foucault, amb el temps les penes que s’infligien als delinqüents van passar de la tortura i els patiments corporals a castigar l’ànima. Per fer-ho només existia una fórmula: tancar-la. D’aquesta manera, les noves presons del segle XVIII representaven una nova ideologia fruit del positivisme criminològic que, basat en la segregació, buscava la divisió, l’aïllament i el control, però sobretot pretenia modificar els individus per fer-los dòcils i útils a la societat.

I així, encara que el XIX és conegut com el segle de les llibertats, s’hauria de conèixer també la lletra petita d’aquesta part de la història, la que té a veure amb la transformació dels sistemes penitenciaris com a conseqüència dels canvis polítics, econòmics i socials. Les ciutats van créixer d’una manera espectacular i la pobresa, la misèria i la delinqüència van envair també els seus carrers. Així, les presons es van convertir en un lloc idoni per canviar i doblegar el caràcter dels reclusos, alhora que el treball forçat dels penats va suposar un important benefici per a l’economia.

Influenciats per dos penitenciaristes anglesos, la construcció de les noves presons a Espanya buscava sobretot un nou sistema de control, acompanyat d’una disciplina fèrria. S’atribueix a Jeremy Bentham l’anomenada arquitectura panòptica: presons dissenyades en estructures radials amb una gran torre de control central des d’on, amb molt pocs funcionaris, es podia vigilar tota la presó.

Les obres de la presó Model de Barcelona comencen el 1887. Van durar setze anys i no va començar a funcionar fins al 1904. Pretenia ser millor que la de Madrid i, sobretot, convertir-se en un model de funcionament per a tot el sistema penitenciari. Tanmateix, no només no ho va aconseguir sinó que ha estat testimoni durant aquests 114 anys d’una terrible repressió, duresa, crueltat i maltractament dels interns.

La capacitat inicial era d’unes 700 places i el 1906 es va produir el primer motí. Va ser escenari privilegiat de la repressió franquista, d’execucions al pati amb garrot vil, de suïcidis, motins, incendis, vagues, maltractaments i vexacions de tota mena, així com de greus problemes de massificació al llarg del temps.

Avui té 900 interns, però jo mateixa l’he arribat a conèixer amb 2.000. El 1990 les seves cel·les, d’uns vuit metres quadrats i pensades inicialment per a una persona, van arribar a tenir fins a sis interns i, donat el nombre de persones recloses, el mobiliari era pràcticament inexistent a excepció de les lliteres. En aquesta època gairebé no hi havia menjadors, només en dues de les sis galeries, de manera que els interns amuntegats en les seves cel·les també havien de fer-hi tots els àpats.

La població penitenciària va créixer a Catalunya d’una manera espectacular durant aquells anys. El 1990 hi havia 4.749 interns. El 1995 n’hi havia 6.613. L’any 2000 la xifra era de 6.095. El 2005, uns 8.271. I, finalment, el sostre més alt el trobem l’any 2010 amb 10.741 interns a les presons catalanes. És a dir, en 20 anys s’havia doblat la població penitenciària sense que paradoxalment haguessin augmentat el nombre de delictes.

A partir de l’any 2010, coincidint amb la crisi, es produeix per primera vegada un descens de la població penitenciària. Durant sis anys consecutius ha anat baixant fins a arribar a la xifra de 8.746 el 2016, fet que suposa un descens total del 19%. Per primera vegada les presons a Catalunya no estan sobresaturades sinó que estan per sota de la seva capacitat màxima. Tot i així, la xifra continua sent molt alta en proporció amb el nombre d’habitants.

A simple vista, que la població penitenciària baixi en època de crisi trenca tots els tòpics. Tanmateix, existeixen algunes explicacions que intentaré resumir. Un motiu podria ser la reforma del 2010 del Codi Penal en matèria de tràfic de drogues, ja que, segons l’estudi d’A.D. Rodríguez (Ocupación carcelaria 2016), aquesta modificació rebaixa considerablement les penes en alguns casos.

Un altre factor podria atribuir-se a l’existència de més sancions alternatives, que en el cas de Catalunya i, a diferència de l’estat espanyol, han augmentat significativament en els últims temps.

Però la raó més important d’aquest fenomen és el descens de la població estrangera a Catalunya, que se situa en aquests anys en un 6%. Això ha tingut una repercussió directa en el nombre d’estrangers empresonats, ja que aquesta població, a més d’estar hiperrepresentada a la presó, ofereix unes característiques especials que fan més difícil la seva excarceració.

El terrible dubte que em sorgeix és que, seguint aquesta lògica, si superem la crisi i entrem en una època d’important recuperació econòmica, també augmentarem de nou la població penitenciària i potser una vegada més no arribarem a temps de tancar la Model.

stats