Publicitat
Publicitat

ANÀLISI

El Tribunal Constitucional i el ‘seu’ article 155

La crisi prereferèndum del Govern, l’iceberg que va ensenyar la punta amb els dubtes de Jordi Baiget sobre la consulta, ¿ha blindat l’executiu que ha de pilotar la nau fins a l’1-O? Blindar, segons el DIEC, significa protegir exteriorment alguna cosa contra les bales o el foc. La substitució de tres consellers i el secretari de Govern apunta més aviat a segellar la unitat interna del Govern.

En l’entrevista del 12 de juliol a l’ARA, Artur Mas va dir: “Parlaria amb tots els membres del Govern per dir-los que som a les portes de l’1-O, amb un Estat intolerant i antidemocràtic, i tothom ha de valorar si en funció de la seva situació personal pot assumir o no els últims passos”. L’expresident deia en públic el que, segons fonts contrastades, ja havia dit a Puigdemont: pot haver-hi més gent que senti el que ja havia expressat Baiget. Cal dir-ho i actuar en conseqüència. Puigdemont va seguir el mètode Mas i, un cop pres el pols als consellers, va concloure, juntament amb Mas i Marta Pascal, que Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané havien de seguir els passos de Baiget, destituït per exposar les seves inseguretats. Els nous reforços, però, no blinden el referèndum: les bales i el foc venen i vindran de l’exterior, del govern espanyol.

Miquel Roca acostuma a dir en privat que l’article 155 de la Constitució es va elaborar el 1978 amb la idea que mai hagués de ser aplicat. El pla de Rajoy està dissenyat des del 2015 i no passa precisament per aplicar el 155. La peça clau és la reforma de la llei orgànica del Tribunal Constitucional (TC), consumada a les acaballes de la 10a legislatura, amb la majoria absoluta del PP, amb la urgència d’ara o mai, gairebé donant per feta la pèrdua d’aquesta majoria en les eleccions del desembre del 2015. Aquesta estratègia supera el 155 i atorga al TC el paper d’“executor de poders” d’una sèrie de mesures que condueixen a un 155 virtual. No es tracta, doncs, que el 155 sigui formalment equivalent a una llevadora que ajuda a donar a llum una situació a mig camí entre l’estat de setge i l’estat d’excepció. Aquest és el paper del TC, i els seus membres en són molt conscients.

La reforma de la llei de l’alt tribunal no ha estat improvisada: es va basar en l’experiència del 9-N. Mas no va ser inhabilitat durant l’exercici de les seves funcions, perquè la sentència contra ell va arribar quan ja no era president, “cortesia” de la CUP, que va bloquejar la seva investidura. Però la situació de l’1-O és diferent: es planteja com un acte d’obediència a la Generalitat i desobediència a l’ordenament jurídic espanyol. Segons l’article 92.4 de la reforma de la llei del TC, el tribunal està en condicions “de suspendre de les seves funcions aquelles autoritats o empleats públics de l’administració responsables de l’incompliment, durant el temps que calgui per assegurar l’observança dels pronunciaments del tribunal”.

Per tant, quan al setembre es posin cara a cara els mecanismes legals de Catalunya i la resta de l’Estat, amb les forces alineades a un costat i l’altre -la diada de l’Onze de Setembre projectarà molt més que una metàfora-, avançarem cap a la crisi política i constitucional més greu, amb les conseqüències d’un 155 sense aplicació i un Govern suspès de les seves funcions pel TC.

Quan es parla del 2 d’octubre s’acostuma a vaticinar de bona fe una situació de negociació després de la prevista conflagració. En realitat, però, s’ha de tenir la idea que s’haurà entrat en un territori inexplorat, completament desconegut; en la crisi més gran de l’Espanya post-1978.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF