Errejón i l''inelegible' Fernández Díaz
El 8 de novembre Mariano Rajoy comptava amb el PSOE i Ciutadans per fer president de la comissió d’afers exteriors del Congrés Jorge Fernández Díaz. Havien passat vint dies des que el Congrés de Diputats havia reprovat l’exministre de l’Interior, i una setmana des que havia quedat fora del govern. El PP va haver de desplaçar el titular d’aquesta comissió, Jesús Posada, i va anunciar tan tranquil la notícia, com quan tenia 186 escons i no 137.
Íñigo Errejón, secretari polític i portaveu parlamentari d’Units Podem, va trucar al portaveu del PSOE, Antonio Hernando: “Antonio, ens oposarem a Fernández Díaz, no podem deixar-lo passar”. “L’abstenció és fins on podem arribar, Íñigo, no podem trencar els acords”. Errejón entenia que hi havia uns pactes, sí, però que Fernández Díaz precisament no podia formar-ne part.
La idea de Podem: provocar una falta de quòrum (20 diputats) en la comissió i evitar la votació, i donar suport a un candidat del PSOE o presentar-ne un de propi per posar els socialistes davant el dilema. Pablo Iglesias, doncs, va parlar amb Eduardo Madina. L’oferta: Podem proposava votar Madina com a candidat alternatiu a Fernández Díaz. Però va dir que ell no manava, que havien de parlar amb el portaveu, Antonio Hernando. I així ho va fer Errejón: “Us donem la presidència, Antonio. Els números surten amb el PNB, Convergència, nosaltres i vosaltres. I si no presentem el nostre candidat, Pablo Bustinduy, o ens retirem i no hi ha quòrum”. Hernando, en acabar la reunió de la junta de portaveus de dimarts, li va dir a Errejón que no podien moure’s més enllà de l’abstenció. Era la línia vermella.
Però a mesura que la presidència de Fernández Díaz es convertia en una bola de neu mediàtica, el PSOE sentia que la processó anava per dins. Susana Díaz desqualificava Podem dilluns en dos canals de televisió, comparant-los amb Donald Trump, mentre que a l’hora de la veritat el PSOE facilitaria la presidència a un ministre reprovat pel Congrés i amb una querella criminal pendent per guerra bruta contra el sobiranisme català al Tribunal Suprem.
Aquella mateixa nit del dimarts 15 de novembre, Hernando va aconseguir mobilitzar la comissió gestora. D’acord, presentarien un candidat del PSOE, però abans ho havien d’anunciar a Mariano Rajoy. El president de la gestora, Javier Fernández, va trucar al president i el va informar que respectaven l’acord que fos el PP qui nomenés el president de la comissió d’exteriors, però que no fos Fernández Díaz. El PSOE presentaria un candidat, i en cas de guanyar la presidència la cedirien a un candidat del PP que no fos l’exministre de l’Interior. Rajoy va prendre nota sense obrir boca, segons fonts del PP. I Ciutadans ja no donava suport a l’exministre sinó que s’abstenia. Els populars van començar a preparar un pla B. Fernández Díaz no podia ser president. Podem ho havia aconseguit.
L’ajornament de la votació sol·licitat pel PP va ser el pont per recol·locar l’exministre a la comissió mixta del Tribunal de Comptes, però el PSOE tampoc ho acceptava. Només quedava una alternativa per donar-li la dieta (1.400 euros mensuals), el cotxe i l’assistent: posar Fernández Díaz en una comissió en què no hagués de ser votat. I aquesta comissió existia, la comissió de peticions. Així van admetre que l’exministre era inelegible.
