Publicitat
Publicitat

VIOLÈNCIA MASCLISTA

Alba Alfageme : “L’amor romàntic de «sense tu no sóc res» pot ser molt perillós”

Entrevista amb la coordinadora de la Unitat del Govern de Suport a les Víctimes

Cap de les cinc dones mortes aquest any a Catalunya per violència masclista havia denunciat l’agressor. De fet, una de cada quatre catalanes ha patit violència masclista greu per part del seu company: amenaces de mort o agressions físiques o sexuals. La psicòloga Alba Alfageme en coneix bé les conseqüències.

Els assassinats de Castelldefels i Conca, gairebé seguits, han causat alarma social. ¿La violència masclista augmenta o disminueix?

La violència masclista en l’àmbit de la parella surt als mitjans més que res quan hi ha morts, però els homicidis fa anys que es mantenen en xifres estables. El que passa és que són la punta de l’iceberg de tota una violència que pren altres formes i que també afecta les noves generacions. Només es denuncien entre un 20% i un 25% dels casos però el 52% de les denúncies que rebem són de menors de 35 anys, encara que això també pot voler dir que les més joves denuncien més.

Quins són els primers senyals de violència masclista?

Comença amb petits comentaris com ara “Si cada tarda vas amb les teves amigues no tindrem temps d’estar junts”; “He vingut a casa els teus pares i no els caic gaire bé, val més que hi anem menys”; “Aquesta roba que duus seria millor per al cap de setmana, quan sortim tu i jo”... No prohibeixen res de manera directa, però intenten controlar la vida privada, demanant per exemple: “Com és que a la una de la matinada t’has connectat al WhatsApp si no parlaves amb mi?”

I controlen amb qui van.

Estableixen relacions tancades, com un castell de vidre en què l’important només són ells dos i amb una dependència emocional molt bèstia. Aquest sentiment d’amor romàntic de “sense tu no sóc res” és una narrativa de parella que pot ser molt perversa i molt perillosa.

La dependència emocional ha de fer més difícil que denunciïn, no?

Sí. Quan fem estudis sobre les dones que no denuncien és un dels arguments que donen, el sentiment de necessitar l’altre. Moltes dones no estan preparades per denunciar després d’una agressió perquè la violència més crua i més dura és la psicològica, tot i que no se’n fa tant ressò. També hi ha la por i les amenaces d’ell, directament a ella o a través dels seus fills.

La vergonya també és un motiu?

Sí. Un estudi recent diu que és una de les raons d’un 25% de les dones que no denuncien. Això té molt a veure amb la construcció que hem fet d’aquest problema, perquè pensem que són passives i dèbils. Moltes vegades al seu entorn hi troben respostes com “No sé com ho permets” o “Jo mai m’ho deixaria fer”. Qualsevol dona, amb formació o no i de qualsevol estrat, pot caure en situacions de violència. Però n’hi ha moltes que se’n surten i no les reconeixem com el que són: supervivents de situacions molt dures. Haurien de ser referents socials.

Tampoc se les pot culpar per no denunciar.

Per trencar la situació de violència a vegades la denúncia no és el camí, perquè no hi estan preparades o desconfien del sistema judicial. El primer és que busquin una persona del seu entorn per parlar-ne, i després donar-los suport jurídic, i sobretot psicològic, des de les administracions per reconstruir l’autoestima. I finalment la denúncia.

Quin paper té la societat en la violència masclista?

Hi ha una impunitat social que no sanciona aquestes conductes, i les permet. Les agressions físiques cada vegada menys, però sí que passa amb comentaris i insults. Això ve del mite que les relacions de parella són temes privats i la roba bruta es renta a casa, però si davant d’un insult ningú respon només alimentem la superioritat de l’agressor. La responsabilitat és de tots, hi hem d’intervenir tots i totes.

Davant del dubte és millor trucar.

O aproximar-se a la possible víctima d’alguna manera, si hi ha cap vincle; elles trencaran el silenci si senten que l’altre està disponible. I això és no jutjar-les, ni culpar-les, ni dir-los que no entens com ho aguanten.

Alguns diuen que la llei actual és molt proteccionista amb les dones i afavoreix denúncies falses.

Aquest és un argument neomasclista per intentar minimitzar el problema. Però el Consell General del Poder Judicial va fer un estudi i va detectar que només el 0,1% de les denúncies que s’havien fet s’havia demostrat que eren falses. Això és un mite i, en canvi, la violència masclista és la principal causa de mort violenta de les dones.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 19/08/2017

Consultar aquesta edició en PDF
PUBLICITAT
PUBLICITAT