Les llàgrimes de Maria Schneider

Aquests dies estem donant voltes a la famosa escena de L’últim tango a París. Bertolucci diu que li va amagar a Maria Schneider que hi hauria un element simbòlic importantíssim, com és la mantega, que com tots sabem és pertorbador perquè indica que hi ha un lubricant inesperat, tret de la vida quotidiana. Si va anar així no és una violació. Però parlem-ne. ¿Maria Schneider tenia tot el dret a no ser enganyada? Sí, perquè podria -com es va demostrar- haver-hi una prevenció per part d’ella a fer l’escena. De la mateixa manera que hi ha actrius o actors que no volen ensenyar part del cos. Un cop, rodant una sèrie de reportatges per a TV3 anomenada Herois quotidians, on no avisàvem els intèrprets ( amateurs ) del que passaria, perquè així teníem reaccions més reals, una actriu no va voler dir una paraulota. ¿Hi tenia dret? Totalment. És el dret a la imatge i a l’honor.

Albert Serra explica que tot sovint dóna ordres contradictòries als actors perquè el resultat sigui el que vol. Spielberg va explicar que a Salveu el soldat Ryan tots els actors excepte Matt Damon van rebre entrenament militar, perquè “la resta de l’equip li tingués recel i això es reflectís en els personatges”. Bertolucci no li va dir a l’actriu què passaria a l’escena perquè volia una humiliació real, com si no confiés en els seus dots interpretatius. Però a la pel·li hi ha altres escenes complicades, on ella també és humiliada. Per què en aquelles escenes sí que li va dir el que passava? Per què només en aquella escena de sexe no li va dir la veritat? ¿Això l’obligava a pactar l’engany amb Marlon Brando? Per què aquella, de totes les escenes de la seva vida, era l’única que necessitava llàgrimes reals? Especulo. Diria que, perquè allò, aquella realitat, aquelles llàgrimes reals, el fotien calent. Vaja, que li agradava l’ snuff.