La violència al mòbil
L’anunci de la Generalitat per alertar de la violència que poden exercir homes contra dones es dirigeix a les joves. Es veu un grup de noies que es miren els missatges que ha rebut una d’elles, d’una suposada parella (entenem que masculina). Diuen (cito de memòria): “On ets? Per què no em contestes? Sé que estàs connectada”. Les amigues de la noia, en veure’ls, mostren el seu rebuig. I acaben ballant una coreografia molt energètica mentre et diuen, a tu, espectadora, que no toleris la violència masclista.
Per a mi, els missatges de l’anunci no són violència. Sé que em direu que potser molta de la violència comença així, controlant la parella amb el mòbil. Però és que aquest control, si és que això és control, l’exerceixen també les dones. I les noies. No és patrimoni dels joves de sexe masculí el control de l’altre a través del mòbil. Altres coses, potser sí, però no aquesta.
Jo puc haver enviat aquest missatge a la parella. I segur que l’enviaré a la filla (efectivament per controlar). Si la parella no em contestés on és i jo veiés que està connectada, no m’agradaria. Agrairia un missatge que digués: “Ara no vull parlar, ja ens veurem”, per exemple. Si preguntar-li a algú “On ets?” pot ser el principi de la violència, no contestar-li a algú “On ets?”, tot i estar connectat, ¿no és ignorar-lo deliberadament i, per tant, la mateixa classe de violència?
Dir que aquest tipus de missatge pot desencadenar la violència i que de vegades és el seu principi és el mateix que dir que els jugadors de rol poden esdevenir violents. No és automàtic. Crec que hi ha missatges inequívocs que són de veritat violència. “Ets una puta i ja sé que tothom se t’ha fet”. “Tens el cul gros, si ens l’ensenyes podràs ser de la colla”. Això és violència. I és viure en un món ideal i correcte pensar que només ho fan els nois i mai les noies.
