‘Freedom for Catalonia’
Durant els Jocs Olímpics que ara commemoren, jo treballava en una empresa que enganxava cartells, propietat del meu nòvio de llavors. Es deia Publi-Exprés i feia feina per a l’Ajuntament de Barcelona. Concretament per a la regidoria de Promoció i Relacions Cíviques. No sé si encara deu existir o ja no, aquesta regidoria. La feina del meu nòvio era, a banda d’enganxar cartells, transportar unes bosses amb propaganda i informació per a unes rutes per la ciutat que es feien llavors. Les desaven en un pis, preciós, del carrer Comtal.
El cas és que, en plens Jocs, de la regidoria li van encarregar una feina ben pagada, secreta i urgent. Fer unes banderoles i, després, penjar-les. Penjar-les en ponts de l’autopista, no pas als fanals de sempre. És a dir, penjar-les en llocs no autoritzats. El text era “Freedom for Riudellots” o “Freedom for Santa Quitèria”... Noms de pobles. Es tractava de “reaccionar” contra els cartells que havien aparegut per tot arreu on hi deia: “Freedom for Catalonia”, tot ridiculitzant-los. Entenc, però, que aquella reacció i aquella ridiculització es feien amb diners públics. S’encarregaven uns cartells extraoficials a una empresa que solia fer cartells oficials. El meu nòvio els va enganxar acríticament i va cobrar, no recordo quant. Qui els veiés devia pensar que eren espontanis, que d’això es tractava.
Llavors ser independentista era residual. Ser catalanista (el que es permetia) era de tieta. El que de veritat era cosmopolita era ballar sevillanes. Ara encara hi ha qui continua provant d’equiparar les manifestacions amb les elits polítiques. Cervells que pensen i maquinen. I que no s’adonen que la piconadora de la història els passarà per sobre i els deixarà més planxats que un Cobi. Perquè no som idiotes del tot.
