De nou, a l’autobús

Com que és el primer dia, molts pares han volgut acompanyar els fills en cotxe, i l’autobús va buit de canalla. Hi ha les minyones, això sí, com sempre, amb la barra de pa a la mà (que han comprat al forn de l’estació), i algun avi que fa servir el transport per passejar i prou. Ens saludem, perquè en tot l’estiu no hem coincidit. “Vino mi familia a verme”, explica l’una, que és peruana. Les dues marroquines només somriuen, perquè encara no parlen català o castellà. La russa jove saluda la meva filla. “Privet”. I ella li contesta: “Privet”. Vam quedar que cada dia ens ensenyaria una paraula en rus.

Llavors, a la parada de sempre, després de la del colmado, veiem la senyora Àngela. És una àvia que va a comprar amb el carro al mercat cada dos o tres dies, i l’alegria de la meva filla és ajudar-la. Baixa per les escales del davant, li agafa el carro, el puja cap amunt i l’hi deixa al costat del seient on seurà. “Gràcies, fill meu...”, li diu sempre ella, perquè és sabut que les senyores grans diuen “fill meu” també a les noies. Aquest és un moment esperat per tot el personal de l’autocar, des del conductor (Paco) fins a mi mateixa. Ajudar la senyora Àngela és començar el dia molt bé. I llavors es desencadena una escalada d’alegria allà dins. El conductor li regala una barreta energètica a la nena, la nena es posa contenta i declara que li farà un dibuix, tothom somriu.

“Com ha crescut aquesta nena!”, ens complimenta la senyora Àngela quan ja s’ha assegut. I jo: “És que no ens hem vist en tot l’estiu!” I ella: “Passa molt de pressa!” I jo: “I tant que passa de pressa”. Però llavors, amb una mirada enigmàtica i bondadosa, afegeix una frase: “Avui és un dia més però també és un dia menys”. I em quedo en silenci.