28/03/2013

Abans i ara

2 min

Avui vas al mercat, perquè aquests dies estàs de festa i et fa il·lusió cuinar per a la família. A l'empresa on treballes hi fan un ERO temporal, però com que ara és Setmana Santa et sents, d'alguna manera, legitimat per fer com abans, com tothom. És com si ara que hi ha festa oficial tu puguis aturar-te un moment, no pensar en el futur, que es fa miques, i dir: "Formo part del món". Com quan era normal queixar-se de treballar quan "tothom" feia festa. Perquè era normal tenir feina i era normal gastar el que ens pagaven en coses com un sopar en aquest restaurant, nosaltres dos, que ens ho mereixem. O en un filet de vedella de Girona per fer a la planxa amb tu i la nena, que mira que li agrada. O en un vinet del Pla de Bages, l'obrirem amb aquests amics que tant estimem i que segur que l'apreciaran.

Avui vas al mercat i dius "calla", com abans. Els teus fills ja no coneixeran aquesta vida que dúieu abans que naixessin. Els teus fills han vingut a un món on hi ha qui -de veritat- no en té per menjar. Tu has conegut l'opulència. Tu has conegut la despesa oficial de quan tot anava bé. Els arbres de Nadal sostenibles (funcionaven a pedals) o la haima del Fòrum de les Cultures. Esclar que has viscut precàriament. Però era una elecció. No era una imposició.

Avui vas al mercat i dius "calla", com abans, però ja saps que res no és com abans. Veus les olives i els cogombres i les cebetes de la bacallanera i t'enrecordes d'abans, de quan gastar en això (en "comprar de capritxo", que en dèiem) era una anormalitat normal. Veus el venedor de cupons, veus el senyor del bar, que té truita de patates i croquetes i pa amb tomàquet, i te'n recordes del gest, acostumat, de treure un bitllet i gastar-lo en aquestes coses tan quotidianes. "Jo, els dijous, vaig al mercat i em compro sempre una bosseta d'olives barrejades". Qui és tan feliç que encara pugui dir això?

stats