Pa i cinema

La història comença amb el detectiu 007 que investiga un cas de contraban d’or per part del milionari sense escrúpols ni moral Auric Goldfinger. El Servei Secret, que està en tot, posa a disposició de l’espia tota mena d’elements que l’ajudin a trincar-lo, com ara un automòbil ple de dispositius (perquè ja se sap que, per a la seguretat del regne, no s’han d’escatimar recursos). Bond, tot i que és un gran detectiu i un millor patriota (amb bon gust per als còctels, el vi i el xampany, però sense els quilos de més que provoquen en altres mortals), no pot evitar la mort d’una noia que el volia ajudar. De fet, totes el volen ajudar, perquè està molt bo, és un crac al llit i fa servir els fons reservats per convidar-les a croquetes de lluç, foie-gras o llenguado a la brasa (algunes de les seves menges preferides). En aquesta pel·li, per exemple, es fot crancs amb mantega desfeta i xampany, perquè és el que ell diu: “Mira, reina, hi ha certes coses que no es poden permetre, com ara beure Dom Pérignon del 53 a una temperatura superior als quatre graus; és tan dolent com escoltar els Beatles sense tapar-se les orelles”. Aquí estaríem en desacord. Els Beatles són molt bons i qualsevol líquid a quatre graus t’insensibilitza el paladar. Un xampany de llarga criança com aquest jo el serviria a 8 graus (un jove a sis). Total, que en Bond, que és un gran detectiu a part d’una espasa al llit, descobreix els plans d’en Goldfinger per atacar la reserva d’or dels Estats Units a Fort Knox i tot s’acaba més o menys bé.

M’he permès recomanar aquesta pel·lícula de l’any 64 protagonitzada per Sean Connery, perquè aquests dies val la pena tenir-la a mà. Serà la tècnica de l’estruç moderna que tindran alguns (els resultats ja han estat comprovats per Miquel Iceta) de no piular ara que la policia ha citat a declarar el coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena.