'Melanosporum'!

Me n'hi vaig! Aquest cap de setmana es fa, com cada any, la fira de la tòfona negra de Cal Rosal, al Berguedà. Em diu en Pere Muixí, que n'és el director, perquè també és buscador de tòfona, que tenim la pitjor temporada en anys. Doncs hi corro. Me n'hi vaig a flairar, me n'hi vaig a veure el concurs de gossos tofonaires, i me n'hi vaig a comprar-ne uns retallons.

Ara diran vostès: "La tòfona és un producte molt car". I tindran raó. És cara perquè és efímera, n'hi ha poca i en molt pocs llocs del món. A França i Itàlia (els francesos i els italians es tornen bojos per la tòfona) i també a Catalunya. És un tubercle negre que l'única gràcia que té és l'aroma tan penetrant que desprèn. A mi, com més m'agrada és ratllada en una llesca de pa torrat amb oli.

No és un luxe fàcil com per exemple el pernil d'aglà o les gambes. Pot haver-hi qui digui que no li veu la gràcia i que no pensa pagar tants cèntims per una mena de tubercle que ha trobat un gos o un porc. Res a dir. Jo no puc explicar per què m'agrada tant. Tot i que també és cert que hi ha qui diu que no li agrada perquè li han fet tastar la de l'Himàlaia (aquella que venen en pots de vidre i que no té gust de res).

Els de la secta, quan arriba la temporada, fem això: enredar els amics per fer un fons comú. Amb deu euros per barba tens una tòfona entre quatre. O retalls, que encara surten més econòmics i són igualment boníssims. (A la fira és on es poden trobar les tòfones de més qualitat i a més bon preu, i a més a més val molt la pena veure les mans dels que les han collit.) I amb una tòfona entre quatre pots fer un dinar que sigui un festival. Per exemple, pasta amb tòfona ratllada (res més) o ou ferrat amb tòfona ratllada (res més). O canelons. Es tracta de fer alguna cosa greixosa i calenta que condueixi l'aroma. Anar a la fira de la tòfona també és construir estructures d'estat.