20/07/2017

L’escala de servei

2 min

La nena i jo anem a casa de la meva amiga, la meva amiga d’abans, que ara viu a la zona alta de la ciutat i que té un nen de l’edat de la meva. No he vist casa seva, però ja sé -perquè m’ho ha dit- que és meravellosa.

Baixem del tren, preguntem a dos o tres vianants (mai no m’orientaré) i al final trobem l’edifici, que és molt ric. M’han dit que en aquest barri hi viuen jugadors de futbol i models. Truquem a l’intèrfon, i de seguida un so dringant ens avisa que s’obrirà la porta. Ens han vist, esclar, hi ha una càmera. Entrem al jardí i tot seguit provem d’obrir la segona porta, la de vidre. No ens en sortim. El porter de la finca ens mira amb menyspreu. “¿Qué hacen?”, fa. Entrem, encongides, i de seguida ens torna a renyar. “¡No pisen la alfombra!”, ens adverteix. La nena i jo ens mirem i fem ganyotes. A terra hi ha una catifa vermella. Per a què hauria de servir si no per ser trepitjada? “Per on passem, doncs?”, li pregunto. “Por el borde”, contesta ell. I així, doncs, la nena i jo, com qui juga a una estranya peste alta, no trepitgem la catifa. “¿Dónde van?”, ens pregunta el guardià, que no descansa. Li dic el nom de la meva amiga, que viu al tercer pis. “Pugem per aquí?”, li demano mostrant l’escala. “Suban por el ascensor, claro”, em contesta. Esclar, l’ascensor. I llavors ens condueix cap a una mena de sala de màquines. Ric, perquè veig que ens ha dut al muntacàrregues reservat per a això que en diuen “el servei”. Un cop a dins l’hi dic a la nena: “S’ha pensat que som les minyones!” I això, de cop, fa molta gràcia. No ens ha considerat, aquest senyor, dignes de pujar per l’ascensor principal. A dalt, la meva amiga fa: “Us heu equivocat!” Però no, no és cert. No ens hem equivocat. I la nena i jo ens morim de riure.

stats