Encara que siguin de plàstic
La mort de l'actriu Anna Lizaran va fer que aquest diari publiqués un retrat que n'havia fet, en vida seva, el dramaturg i director Sergi Belbel. El vaig començar a llegir i no vaig adonar-me fins al final que era un text que l'ARA recuperava. L'autor es referia "a l'Anna" en present, però justament a mi em va semblar que era un recurs literari que feia servir (Sergi Belbel és un dels escriptors contemporanis que admiro i envejo) per donar-nos a entendre que per ell l'artista continuava viva. Fins que no vaig arribar al final no vaig descobrir que era un text d'hemeroteca. I potser per això em va semblar el millor obituari que se li ha escrit. Em pregunto si en Belbel hauria escrit res gaire diferent si li haguessin demanat un escrit aquell mateix dia. Em penso que no.
De les coses que en deia, n'hi va haver una que em va fer adonar de la raó per la qual els aficionats al teatre parlen d'Anna Lizaran com d'una actriu tan "de veritat". Explicava que no li feia res engiponar-se qualsevol vestidot o ensenyar alguna part del cos si tocava. És a dir, que no li feia res "sortir lletja". I que era "de les poques actrius de la seva generació que no s'havia operat".
Això de "no haver-se operat" pot semblar només un detall de poca coqueteria. Però no és només això. La distància que sento quan veig treballar alguns actors és justament aquesta. El fet que s'hagin refet la cara. Com pot resultar creïble una Ifigènia amb els llavis de silicona? ¿I una Cleòpatra amb bótox? ¿I una Antígona amb pòmuls artificials? ¿I una Medea amb el nas nou? M'encanta que tothom s'operi, si vol i pot. Però quan els actors operats fan obres que passen abans del segle XX no me'ls puc creure. De fet, quan veig una pel·lícula de Nicolas Cage o de Melanie Griffith no em puc concentrar en l'argument, perquè no deixo de pensar qui els ho deu haver fet, allò.
