Violència de gènere

L’ARA, com la resta de mitjans, publica una notícia dramàtica. Una altra dona ha mort a mans de la seva parella. Ganivetada al pit. Els veïns denuncien que les baralles eren constants. Trucaven als Mossos uns dos cops al mes. Havien vist, diuen, la víctima amb marques de violència al cos. Es queixen que era “una mort anunciada”.

Però aquesta mort no tindrà manifestacions, ni condemnes, ni cap pancarta, ni cap tuit. Cap espelma, cap manifest. No es comptabilitzarà com una més als informatius. Hi hem passat de puntetes. La víctima és una dona, sí. I qui l’ha assassinat n’és la parella, sí. Però la parella no és un home. És una altra dona. Per tant, no és això que en diem “violència de gènere”.

Perquè aquesta llei -ho explicava també l’ARA- “només s’aplica davant del maltractament d’un home cap a una dona, en el que es considera violència masclista”. No cal dir que l’Observatori contra la LGTBIfòbia i el col·lectiu Colega Madrid ja han demanat les mateixes mesures que s’apliquen quan la víctima és una dona i l’agressor un home. Però no tindran èxit. La violència que hi pugui haver dins d’una parella que no sigui heterosexual no l’hem d’ensenyar. Fot enlaire les nostres tesis.

Si volguéssim ser de veritat justos, no en diríem “violència masclista” sinó que en diríem només “violència”. O tornaríem al “violència domèstica”. A què treu cap dir-ne “violència contra les dones” si quan qui exerceix la violència contra les dones és una altra dona no se la castiga com si fos un home? Què pot esperar un home agredit per la seva parella, home o dona, excepte la burla i el menyspreu?

Em parlareu d’estadístiques. Em direu que solen ser els homes els que abusen de les dones i us diré que teniu raó. Però us diré també que si bé tots els nazis eren alemanys, no tots els alemanys eren nazis. I que, com veiem a Django desencadenat, també hi ha esclaus esclavistes. Hi ha, en definitiva, la misèria humana, sense sexe, ni gènere.