El sou Nescafé
Després de llegir, no fa gaires dies, que al MoMA fan servir saliva humana per netejar quadres (cosa que va alegrar la legió de progenitors catalans que també netegen galtes amb el sistema), ens hem assabentat d’un altre mètode casolà, en aquest cas encaminat a la delinqüència. L’informe McLaren sobre dopatge explica com els esportistes russos se saltaven els controls d’orina amb un mètode pioner. “Sal i Nescafé”.
Pel que sembla, els dos aliments es diluïen en el líquid excretat pels ronyons de l’atleta fraudulent en aquell potet de rosca vermella. M’imagino, per tant, que a l’hora de fer la barreja l’individu duia a la butxaca un sobret individual, que és més pràctic i portable que un pot de vidre. No se m’acut, en canvi, com devia fer la barreja: si amb cullereta o bé sacsejant, com si es tractés d’un còctel.
Si bé a l’informe no donen cap marca de sal, sí que donen la marca del cafè soluble. Per tant, hem de concloure que és justament el Nescafé el que els anava bé o el que tenien a mà. Esclar que potser no era Nescafé i només resulta que el que ha explicat el mètode ha dit “Nescafé” per defecte, de la mateixa manera que per parlar de fulles d’afaitar diem “Gillette”. Recordo el judici als policies Amedo i Domínguez pel segrest de Segundo Marey (ordenat per l’Estat, segons van dir). Per exculpar-se van explicar que l’alimentaven bé. “Li donàvem menjar enllaunat, però bo, com per exemple la fabada Litoral, que és una bona marca”, van dir.
Amb tot això, només haig d’alegrar-me que la meva àvia, al cel sigui, no fos cap agent encarregada d’analitzar aitals mostres d’orina. Segurament, en veure la barreja hauria pensat que s’assemblava molt a una beguda que es feia amb gasosa. Un “suau”. Això sí, en lloc de Nescafé ella hi posava Eko.
