Per què calles si tu no ets així?
El tercer fill de Jordi Pujol, Josep Pujol, li va explicar a la Mònica Terribas que el comissari Villarejo li va dir a son pare que si feia declaracions contra el Procés s’oblidarien dels seus diners d’Andorra. Diumenge, al 30 minuts, sentíem Higini Cierco, màxim accionista de la Banca Privada d’Andorra, declarant davant la justícia que va ser extorquit pel govern espanyol: si no mostrava els possibles comptes de Mas, Junqueras i Pujol, el banc “cauria”. Com així va ser.
No és difícil pensar que l’extorquidor extorqueix a tothom que pot. Vull dir que no només Pedro Almodóvar devia tenir diners a Panamà. Hi deu haver actors, presentadors, ballarins, cantants, directors de teatre, hostesses, futbolistes, motoristes, medallistes olímpics, escriptors, discjòqueis, concursants, tertulians, cuiners, periodistes, directors de cinema, humoristes, polítics, empresaris del vi i del cava, dissenyadors que també deuen tenir diners en paradisos fiscals. O que, si més no, deuen haver fet les declaracions de la renda que els deuen haver aconsellat els assessors. Potser tenen societats per desgravar més i cotxes d’empresa. La vida de l’artista és dura: avui tens feina i demà no. No costa d’imaginar una trucada que fa: “Si dius res a favor del dret a decidir t’investigo”. Perquè el que és difícil d’imaginar és aquest silenci d’Espanya. Aquest clamorós silenci, com si no n’hi hagués ni un, d’espanyol, ni un de sol que no trobés bé que els catalans puguem votar si marxem o no d’Espanya, com si no n’hi hagués ni un que digués: “Si volen marxar, que marxin!” Quantes de les declaracions avinagrades i rabioses, enfadades, crispades, contra nosaltres i el que estem fent són fruit de la por? ¿És normal tant de silenci? Ningú calla tan unànimement, tan uniformement, tan llargament, tan clamorosament.
