La nena que es va perdre

Vaig rebre el whatsapp amb la foto de la nena en dos o tres xats. I després, a Twitter, algú em va demanar si “podia ajudar” amb un retuit. I vaig ajudar amb un retuit. I vaig pensar en la nit que esperava als seus pares, perquè no va ser fins l’endemà que es va saber que els havia deixat una carta a la bústia i que, per tant, no l’havien segrestada. Una nena desapareguda és una altra cosa que un avi desaparegut. Si es tracta d’un avi penses en l’Alzheimer, que s’ha desorientat. Però si és una nena, si és un nen, de seguida penses en violadors, en pederastes, en algú que els vol mal infinit.

I l’endemà van dir que ja l’havien trobada i que estava bé. I llavors va passar una cosa. Als grups de WhatsApp on havien penjat la foto et donaven les gràcies per haver ajudat. Te les donava qui havia penjat la foto. “Gràcies a tots i a totes. Ja hem trobat la Martina”, deia algú. I algú altre, del mateix grup, contestava: “Martina, recupera’t!” Als noticiaris de la ràdio els locutors parlaven de “la Martina”, sense cognom, com si fos algú molt proper als espectadors. “La mare de la Martina ha parlat per als nostres micròfons”, deien. I era cert que d’alguna manera la història d’aquella nena, que s’havia acabat bé (la mare, a la ràdio, donava les gràcies molt contenta), era la història d’una nena molt propera a nosaltres. Ho havia sigut en les darreres hores. Som ionquis de l’empatia. Empatia momentània però caducifòlia. Pic d’empatia, craving d’empatia, “la” Martina està bé, girem full, o, millor, passem pantalla. Cada cop més intens, cada cop més curt. Hem volgut ajudar, hem ajudat, però, sobretot, i això encara és millor: hem demanat ajuda als altres per a una causa aliena. Si demanem ajuda, si et demanem que retuitis, sisplau, que hem perdut la Martina, la nostra sinceritat és completa. Però per un moment ens sentim una mica més amunt en aquesta cadena tròfica, tan salvatge.