09/01/2017

El mirall de Stendhal a Vic

2 min

Inés Arrimadas va parlar a Catalunya Ràdio del coi de fanalets indepes de la Cavalcada de Vic. El que en va dir (que no es poden comparar amb els globus de C’s que van repartir ells en una altra cavalcada) no té importància. El que té importància és això altre que va revelar després: que li sembla una contradicció “demanar una República Catalana als Reis Mags”. I, efectivament, té tota la raó. Demanar una república a uns reis és una contradicció, perquè la monarquia i la república són sistemes contraposats. Com és que no se’ns havia acudit?

Algú dirà que és un pèl còmic fer notar una contradicció quan ens estem referint a uns reis mags. I dirà que també hi ha qui els demana “la igualtat al món”, cosa que també seria una contradicció, perquè ells són tres reis i ja se sap que a la monarquia no hi ha igualtat entre dones i homes, sinó que els homes, pel fet de ser-ho, tenen preferència de tron. I aquest mateix algú dirà, fins i tot, que la contradicció més gran, de fet, és que els reis, essent màgics, portessin regals simbòlics al Nen Jesús, en lloc de portar-li una flassada o un pack experiència per anar a un hotel rural de Galilea. Però això són excuses provincianes i nacionalsocialistes. Inés Arrimadas, lúcida com d’habitud, ens posa un mirall al camí com Stendhal i ens fa reconèixer que, efectivament, demanar la República als Reis Mags és una contradicció. Punt. Aprofito per aportar, doncs, el meu gra de sorra al realisme i a la prosa perpètua. Ara ja ha passat Nadal i ho puc dir. També és una contradicció cantar-li al tronc defecaire: “Tió, tió, caga torró, si no et fotré un cop de bastó”, quan en realitat ja fa estona que l’estàs estomacant, aquell tronc. Aquí ho deixo. Ja parlarem un altre dia de com és que el llop es menja la iaia de la Caputxeta i es posa la seva roba, però després, de la panxa, ella no en surt despullada sinó vestida. Salut i que es perdi tot.

stats