17/11/2016

El mar de color de vi

2 min

Van arribar amagats a dins d’un camió de l’empresa Mango fins a Lliçà d’Amunt, que és el poble del costat del meu, i, vés a saber per què, s’han convertit en notícia. Van pagar -explica l’ARA- uns 9.000 dòlars per arribar “a la Gran Bretanya”. I, de fet, es pensaven que hi eren, quan els van descobrir. Com en aquell conte d’El mar de color de vi, de Leonardo Sciascia, en què els immigrants sicilians paguen diners al mafiós perquè els porti en vaixell als Estats Units. Naveguen molts dies i moltes nits fins que el mafiós els diu que han arribat. I que, per seguretat, ell no baixarà de l’embarcació. Hauran de saltar i, un cop trepitgin terra ferma, s’hauran de dispersar i amagar perquè la policia no els enxampi. S’esperen, doncs, tota la nit, rere els arbustos, fins a l’endemà. I vet aquí que l’endemà comencen a caminar. I veuen que la terra on han desembarcat s’assembla molt a Sicília. Els cartells dels pobles estan escrits en l’idioma que ells coneixen... Fins que entenen que els han enganyat, que han pagat per res, perquè són a Sicília.

Avui coneixem aquesta història, però ¿quants camions de roba han aparegut, sense que en sapiguem res, plens de restes de menjar, d’estris de neteja, de restes d’uns humans en trànsit?

Aquesta dona, aquests cinc homes i aquests quatre adolescents seran considerats “refugiats”. Seran acollits. Per què? Perquè han arribat en camió i han estat descoberts. Si haguessin baixat i s’haguessin fos per la mantega dels carrers de la ciutat, si haguessin buscat compatriotes i contenidors de supermercat, haurien pogut acabar al CIE. Cap dels il·legals que fumen als bancs de Ciutat Vella serà considerat refugiat, ni tindrà, com aquests, un curs de formació. Sense entendre gens la diferència legal entre els uns i els altres ni quins requisits ha de complir un refugiat per tenir dret, doncs, a refugi, m’adono, un cop més, que si no saltes la tanca perquè la llei no ho preveu i esperes que te l’obrin t’acabaràs morint de fàstic rere la reixa.

stats