Dos dits polzes
Surten ara amb els informals i aparentment modestos vestits virtuals del dia del trending topic. Ara van a la contra perquè ells no són uns adotzenats. Ells -sentint-ho molt- no practiquen el pensament únic. Són originals, políticament incorrectes, escumosos i vibrants. Els necessitem. No estan amb el sistema com tu. Són uns enfants terribles (però sense la connotació de fill de casa bona). Diuen el que pensen, tal com raja, encara que cogui. Els seus hashtags tenen toppings d’ironia i sarcasme com els dels iogurts de les botigues dels passeigs marítims. I ara han hagut de dir-ho. Ho senten molt, demanen que no els linxem, que no els cremem pel pecat tan gros que cometen, però ho han de dir: a ells Leonard Cohen els semblava un avorrit. Apa, ja ho han dit.
Bé, en realitat no ho han dit. Ho han tuitejat. Que és com qui, escorat a la barra del bar, deixa anar una frase per a tothom i per a ningú. Al bar esperes quatre riures, un “paga la casa” o algun cop a l’esquena. A Twitter, algun retuit o algun favorit.
Demà, si cal, diran, també a la contra, que sembla mentida però que Bertín Osborne és un gran músic. I que Rodoreda és un bluf. I que dels dos germans Machado el bo és el fatxa; l’altre no, l’altre està sobrevalorat. I poden tenir raó o poden no tenir-la. La qüestió és aquesta poca discreció. Aquesta poca discreció en les opinions artístiques. Aquestes ganes de fer-ho públic, aquest ionquisme de la reacció, aquesta transcendència d’un instant gràcies a la relació tròfica. Ho diuen avui que hem sabut que ha mort, perquè és avui que pot tenir algun pes aquesta opinió que havien de treure “sí o sí”. Me’ls crec quan diuen que els avorria. L’emoció no és per a tothom. També ho dic amb el seu to, perquè si el seu to displicent és ridícul el meu to transcendent també ho és. No importa gaire, en realitat, això que no ens podem guardar. Això que no podem deixar d’escriure amb els dos dits polzes.
