10/04/2017

Córrer amb música [sic]

2 min

Es nota que els escolars tenen festa. Aquest camí de muntanya que va al Papiol, al matí, és ple de ciclistes, de corredors i de gent que passeja. Bon dia, bon dia. Els meus amics i jo (tres homes i tres dones) ens creuem amb tot de gent. Bon dia, ei, bon dia. Correm sense pressa, enraonant d’això i d’allò a les baixades i esbufegant a les pujades. Tota l’estona -i aquest és un detall necessari- ens acompanya la piuladissa dels ocells. Ens diem que tenim sort de poder córrer per la muntanya, etcètera.

De cop sentim un soroll. Música a tota màquina. D’on ve? Aviat ho veiem. Un ésser humà de coloraines baixa en direcció a nosaltres per una trialera. Porta una motxilla d’aquestes lleugeres que es fan servir per a les curses de muntanya, que es corden al davant. La diferència, però, és que allà on hauria de dur-hi els bidons d’aigua hi duu dos altaveus (li deu agradar l’estèreo). No cal dir que la piuladissa dels ocells s’ha acabat de cop i suposo que més d’una senyora senglar es deu haver posat de part en sentir-lo. A mi se’m destapen les orelles de cop.

Està bé córrer amb música o amb la ràdio o amb els propis pensaments, però per dins. Al bosc hi ha bèsties, i ja es veuen prou alterades per la proliferació de les altres bèsties que som nosaltres. Havia vist, a les curses, gent que porta música. Primer et fa gràcia, després només vols deixar-los enrere per no sentir-los més. Però una cosa són les curses i una altra el bosc. Suposo que algun dels que caminen, quan el vegi, exclamarà allò: “Quin ridícul, els runners aquests...”

No gosem dir-li bon dia. Potser que aixequem la mà i fem el signe aquell de les banyes a tall de salutació heavy. Naturalment, no ens diu res. El veiem passar, motivadíssim, excitadíssim, com si l’estigués filmant Francis Ford Coppola amb un dron.

stats