Estovalles de quadrets al coll
S’asseuen a la terrassa de la pizzeria i demanen una pizza per compartir i una sangria d’aquestes de prosecco, que són de color carbassa. Són tres. Els pares i la nena, que va en un cotxet. De seguida, la mare treu de la bossa una mena d’estovalles de quadrets blancs i negres i se les lliga al coll, com si s’hagués de menjar uns calçots gegantins. Després en treu un tàper vermell. El destapa. Tasta el menjar amb una cullera de plàstic i ja comença a donar-l’hi a la nena. Llavors entenc el perquè de les estovalles. La nena, tot i que potser deu tenir set o vuit anys, no pot aguantar el cap dret. Cada cop que la mare la peixa l’hi agafa. Li dona la cullerada amb el cap agafat, espera que se l’empassi, i amb la mateixa cullera recull tota la resta que ha caigut, per la cara, pel cotxet, per les estovalles, i torna a començar. Quan torna a agafar menjar del tàper, per un instant el cap cau. Recordo haver fet aquest gest -tothom que ha peixat nens el recorda- de la cullera passant per la cara i el coll. Quan arriba la cambrera amb el menjar s’interromp un moment, però ni tan sols llavors descansa, perquè aprofita per agafar els cabells de la filla i fer-li una cueta alta. Treu un ventall i la venta per la calor.
Llavors ell, el pare, talla la pizza i n’agafa una porció. La cargola i l’hi posa a la mare a la boca. Ella queixala. Amb els ulls el regracia un instant -és un gest familiar, aquest- i torna a alimentar la nena. I així passen el dinar. El pare li dona menjar a la mare i la mare li dona menjar a la filla. Enraonen una mica però no descansen mai. La mare somriu, un moment, per alguna cosa que ell li ha dit, però no és un somriure relaxat, ni franc, ni abandonat. És aquella mena de somriure -curt, tens, amable, distret- que li fas a un veí de l’autobús que et dona conversa. Estan de vacances i han anat a dinar a fora. Cap de nosaltres entén com n’és, d’intensa, la seva vida. Com mesuren el temps de manera diferent i com celebren cada banalitat quotidiana amb una fúria salvatge.
