Carles

Corria molt de matinada pel bosc i mirava els altres humans que corrien, amb les seves samarretes de curses, els ocells a terra (esperant a l’últim moment per enlairar-se) i pensava: el món continua, més preciós que mai. Durant el dia d’avui, tots aquells que saben que t’has mort faran altres coses que els allunyin un moment de la notícia. Aniran al lavabo, faran un encàrrec, es miraran al mirall, dinaran. Res s’interromprà. Al contrari. Algú dirà, en algun moment: “Però la vida continua”. I serà veritat. Un sol radiant, papallones, adolescents malhumorats en pantalons curts, cartells als fanals d’algú que ha perdut un gos, bicicletes als balcons, un tap de boli perdut al fons d’una bossa, una piruleta rància al calaix del teu escriptori, la dent del teu fill en una capseta, les fruiteries, les fotos al mòbil dels dinars que has fet i que ensenyaràs a tothom, pastanagues podrides a la nevera. El món continuarà amb la seva bellesa insuportable.

Però hi ha una mena d’obligació, amb tu, després de tu, de celebrar aquesta bellesa. Suposo que és la cosa més propera al misticisme que podrem sentir mai. I em sembla que aquesta sensació la té tothom que et coneixia, tot i que no et conegués. Durant la teva malaltia, al tramvia, al tren, pel carrer, en un bar, als parcs infantils, a la cua de la botiga m’han preguntat cada dia, cada dia, cada dia: “Ei, com està el Carles?” Amb un somriure polit i discret. Era una pregunta que semblava més adreçada a donar suport que al desig d’informació. Tinc la sensació que ens deixes de veritat un llegat: l’obligació d’aferrar-se al món. Llegirem, ballarem, beurem, plorarem si cal, abraçarem, celebrarem.