Camargate

Sóc de les poques fembres -i ara ho puc dir amb orgull- que poden dir: "A mi no m'hauria passat com a l'Alícia Sánchez-Camacho". A mi no m'haurien fet un Camargate. I no pas perquè no expliqui secrets mentre dino. N'explico de ben sucosos (i amb molta gràcia). Que si aquest s'entén amb aquella, que si aquella s'està desintoxicant... El que es perden tots vostès per culpa de la poca amplitud de mires dels de Método 3.

Però, com els dic, a mi no m'haurien pogut fer un Camargate. En primer lloc, perquè no hauria quedat mai amb una ex dolguda que em vol explicar coses de l'home que l'ha abandonat. I menys per dinar. Les ex (les coneguis o no) només parlen d'una cosa: d'ell. És impossible canviar de tema. Pots demanar el millor vi de la Terra, que no li dedicaran ni un segon d'atenció. De fet, fa dies que em faig el longuis per no quedar amb una coneguda que em vol explicar "com ho porta amb l'ex" (un ex que ni conec.) Per WhatsApp ja m'ha anticipat que no ha pogut evitar trencar el "contacte zero", recomanat en el llibre d'autoajuda Com recuperar el teu ex , que s'està llegint. I, esclar, com que ha trencat el "contacte zero", han anat al catre i ara ella se'n penedeix, etcètera.

I, en segon lloc, no m'haurien pogut fer un Camargate perquè quan vaig a dinar sempre trec les flors de la taula o demano al cambrer que se les endugui. Sobretot si, com sol passar, la taula és minúscula. Prefereixo que a prop meu, per exemple, hi hagi coses més útils, com l'ampolla de vi. En molts restaurants passa que et posen objectes decoratius com espelmes o testos de flors i, en canvi, deixen l'ampolla en una taula auxiliar, lluny de tu. Aleshores depens de la bondat del cambrer perquè et vagi servint. I si no és un restaurant on hi ha un bon sommelier, el que passa és que l'has d'anar cridant perquè la seva idea de ritme i la teva no concordaran mai.