Publicitat
Publicitat

La sort de tenir uns pares fundadors

L'estudi de la història sol ignorar que de vegades, com es diu d'un partit de futbol, els detalls són decisius. Dit d'una altra manera, cap gran empresa s'ha pogut dur a terme sense el suport, en moments puntuals, de la deessa Fortuna. Segurament és per això que l'anglès Edgar Allison Peers va triar un títol ben significatiu, Catalonia infelix , per a la seva aproximació a la història dels catalans.

I certament moltes vegades ha anat d'un pam. Sense el sacrifici del rei Leònides i els seus espartans a les Termòpiles, per exemple, la civilització grega no hauria existit tal com la coneixem avui. O si Anníbal no hagués dubtat, com va fer de manera incomprensible, i hagués arrasat Roma després d'anorrear el seu exèrcit a Cannes, el domini del món occidental hauria caigut del costat cartaginès (i el nord d'Àfrica hauria estat el centre del món!).

En el cas català és ben conegut que una verola ben inoportuna va provocar la mort el 1711 de l'emperador del Sacre Imperi Romà Josep I, germà de l'arxiduc Carles, cosa que va obligar aquest darrer a abandonar les seves aspiracions sobre la monarquia hispànica en ser proclamat hereu. La mala sort arriba fins al punt que Josep I volia abolir la llei sàlica... però no hi va ser a temps.

Però, sens dubte, si hi ha un episodi en què es produeix una constel·lació astral ben particular és la que dóna lloc al naixement dels Estats Units d'Amèrica. En aquell moment es produeix, des del meu punt de vista, una de les concentracions de talent més impressionants de la història. Al voltant d'una mateixa taula es reuneixen unes ments privilegiades, cadascuna en el seu àmbit, que decideixen remar juntes en la mateixa direcció per aconseguir la llibertat i construir una societat nova. No és endebades que els Estats Units reverencien els seus pares fundadors, una mena d'equip A on hi ha de tot: militars, advocats, economistes... Vegem-los en detall.

George Washington, el geni militar que aconsegueix desconcertar l'exèrcit britànic amb les seves tàctiques i que dedica la seva immensa fortuna a construir les unitats militars rebels. Va ser el líder moral de la independència i el primer president.

John Adams, l'orador que va convèncer els delegats de les colònies per votar la independència i el diplomàtic que va recórrer Europa durant la guerra per reunir suports internacionals i diners. Persuasiu i eficient, va ser el segon president.

Thomas Jefferson, un erudit (un intel·lectual, en diríem avui) que va ser el principal redactor de la Declaració d'Independència, aprovada el 4 de juliol de 1776. L'ideòleg principal i tercer president.

James Madison, l'autèntic pare de la Constitució (redactor de la Bill of Rights ) i el jurista que va influir en les seva interpretació posterior a través dels anomenats Papers Federalistes , juntament amb John Jay, primer president del Suprem.

Alexander Hamilton, primer secretari del Tresor i l'economista que ha deixat una empremta més gran en la història dels Estats Units. Va posar les bases de la puixança de la indústria nord-americana amb la seva aposta proteccionista.

Benjamin Franklin, sens dubte el més brillant de tots ells, va excel·lir en moltíssims camps (és l'inventor del parallamps) i encara avui encarna els valors que van permetre el naixement de la jove nació.

La lliçó és òbvia: hi ha les condicions objectives, esclar, però sense el factor humà, sense la voluntat de posar els millors cervells al servei d'una causa, la història hauria pogut anar d'una altra manera.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF