Tot el poder (i els ministeris) per al partit
SubdirectorMalgrat l’aroma continuista que destil·la la composició del gabinet (¿algú s’esperava una cosa diferent tractant-se de Rajoy?), l’elecció dels seus membres respon a criteris diferents dels que el president va fer servir el 2011. En aquella ocasió, Rajoy es va envoltar del seu nucli més fidel, encapçalat per la seva mà dreta, Soraya Sáenz de Santamaría, i per Jorge Fernández Díaz, però també d’amics personals com Ana Pastor, José Manuel Soria, Miguel Arias Cañete i José Manuel García-Margallo. Tot i que en Rajoy és difícil destriar on comença el partit i on l’amistat personal (recordeu els SMS a Luis Bárcenas), aquell era un govern purament rajoyista, esculpit a mida del seu creador, amb l’única excepció d’un vers lliure com José Ignacio Wert, un home de FAES com a únic cordó umbilical que connectava amb l’aznarisme.
En aquesta ocasió, però, Rajoy ha pensat més en el partit, en l’interès del PP a mitjà i llarg termini, que en ell mateix. Si el del 2011 era un govern pota negra Rajoy, aquest és un govern pota negra PP. Per a astorament de Ciutadans i el PSOE -les víctimes i alhora coadjuvants en la permanència de Rajoy a la Moncloa-, el polític gallec no fa cap gest, cap picada d’ullet als que li han facilitat la investidura, no incorpora cap independent, cap perfil mínimament centrista o socialdemòcrata, cap nom aliè a les sigles de la gavina si exceptuem el cas d’Exteriors, que deixa en mans d’un diplomàtic de baix perfil per taponar la via d’aigua que li suposava Margallo, el principal propagandista exterior del procés sobiranista català.
María Dolores de Cospedal és recompensada per haver mantingut surant la nau de Génova en els temps difícils de Gürtel i Bárcenas. Rajoy és generós i magnànim amb els que se sacrifiquen pel PP. A Juan Ignacio Zoido, exalcalde de Sevilla i home amb una gran experiència en el partit i en l’administració, el col·loca al davant d’Interior en lloc del desacreditat Fernández Díaz. Un clàssic del PP relleva un altre clàssic en una àrea extremadament sensible per a l’electorat conservador.
En el capítol d’estrelles amb futur destaca l’alcalde de Santander, Íñigo de la Serna Hernáiz, un jove cadell amb molta projecció que podrà lluir-se en un departament tan agraït per a la foto com Foment.
Gest amb el PP català
I per acabar un gest amb el PP català, tan maltractat històricament per Génova, en la figura de Dolors Montserrat, membre d’una nissaga popular, pròxima a Cospedal, i objectiu preferit dels atacs espasmòdics de Jiménez Losantos. Rajoy envia així un missatge d’ànim als esforçats militants populars catalans, que viuen amb inquietud tant el procés sobiranista com la puixança de C’s. Per manejar la crisi catalana el president espanyol confia en Sáenz de Santamaría, advocada de l’Estat i garantia que es mantindrà l’enfocament judicial i no s’entrarà en cap cas en una fase política i de negociació.
La disputa interna entre Guindos i Montoro la resol ampliant una mica les competències del primer, però sense donar-li el control absolut de l’economia, que haurà de compartir amb Álvaro Nadal, el cervell econòmic a l’ombra de Rajoy. Equilibris i més equilibris, però una sola divisa molt rajoyista: tot el poder (i els ministeris) per al partit, perquè sense el PP no serieu res.
