12/12/2016

El valor del periodisme: veritat i democràcia

4 min

Existeix una fotografia, datada als anys 60 als Estats Units, en què s’observa com la majoria de passatgers d’un vagó estan llegint un diari i s’ignoren els uns als altres. La imatge s’ha fet servir per relativitzar el fenomen de l’aïllament que produeixen els smartphones, uns aparells d’ús massiu i intensiu, com es pot comprovar cada dia al metro o al tren. Quina és la diferència, per a mi substancial? No és tant el fenomen de l’aïllament (¿o és que se suposa que hem de parlar sempre amb els nostres companys de viatge?) com el que fan: consumir continguts a través de dos formats diferents. En el primer cas veiem individus que llegeixen un mitjà codificat, un diari, que, si bé pot resultar igual de manipulador que qualsevol altre, està sotmès a unes mínimes regles de la deontologia i està elaborat, en principi, per periodistes professionals. En el segon cas, a l’smartphone l’usuari pot estar llegint també una notícia provinent d’un mitjà o, i aquí hi ha el perill, una informació d’una font que de periodística només en té l’aparença.

Un estudi recent de la Universitat de Stanford conclou que la majoria de joves no saben distingir entre una notícia real i un contingut patrocinat o simplement fals. I no hi ha motius per pensar que entre els adults la cosa varia gaire. La crisi de credibilitat dels mitjans tradicionals juntament amb la bombolla d’internet i l’esclat de les xarxes socials ha resultat un còctel perillós en què la (des)informació circula sense filtres fins a penetrar com un virus en els cervells humans. En aquest sentit, la victòria de Donald Trump als Estats Units suposa, alhora, una derrota històrica dels mitjans periodístics, que no han sigut capaços de desmuntar les mentides i manipulacions de la campanya del candidat republicà. O sí que ho han fet, però la gent no els ha cregut, cosa que demostra que tan important com fer bon periodisme és tenir mitjans creïbles i independents. Una cosa sense l’altra no funciona.

Un dels directors de la campanya de Trump i que ara s’ha convertit en el seu principal assessor, Stephen Bannon, és un expert en desinformació i propaganda. Ha sigut un dels impulsors del mitjà digital de referència de l’anomenada alt-right, la dreta alternativa: Breitbart News. Un passeig per aquesta web, plena de falsedats, manipulacions, demagògia barata, estereotips racistes i culturals, etc., fa posar els pèls de punta a qualsevol periodista. El problema és que els seus continguts són processats pels lectors com a informacions verídiques, perquè usen formats periodístics, al mateix nivell que una notícia del New York Times que ha passat prèviament per tot un procés de comprovacions i fact check.

Aquest desprestigi dels mitjans de comunicació no és un fenomen privatiu dels Estats Units. De fet, ja fa temps que ha arribat a casa nostra. La precarietat econòmica ha fet els grans mitjans més febles i més vulnerables a l’hora de resistir les múltiples pressions que afronten (governs, banca, anunciants, etc.). El resultat és una crisi general de la credibilitat del periodisme (i dels periodistes) que pot posar en perill els mateixos fonaments de la democràcia. Per què? Doncs perquè el periodisme i els mitjans tenen dues funcions bàsiques que ara estan en qüestió. En primer lloc, són els encarregats d’oferir un relat verídic i acceptat per la societat sobre el que succeeix i és d’interès públic. I, en segon lloc, ofereixen un espai neutre d’intercanvi d’opinions i propostes. En dues paraules, proporciona veritat i democràcia.

És per aquest motiu que un dels reptes més urgents, a més de resoldre els desequilibris econòmics, polítics i socials que estan a l’arrel del descontentament actual, és reforçar el paper del periodisme i prendre consciència, com a societat, de la importància de comptar amb uns mitjans de comunicació forts i al màxim de transversals. Cal tenir en compte que la tendència recent ha sigut justament la contrària: la fragmentació de les audiències ha portat a mitjans amb una línia molt marcada que s’acontenten d’ocupar el seu nínxol a base d’agitprop ideològica. En el regne de la postveritat el resultat és una societat també fragmentada en bombolles que no dialoguen entre si. Sense censurar la seva existència, perquè els mitjans petits i militants poden sovint omplir buits que deixen els grans, és important remarcar la importància que hi hagi mitjans de gran abast, amb voluntat d’arribar a una majoria de la societat i vocació d’encloure tota la informació necessària, tot i que hagin de pagar el preu de no ser fàcilment reduïbles a una etiqueta ideològica o partidista, de ser incòmodes i empipadors. Una premsa capaç d’encarar la complexitat sense apriorismes ni receptes simplificadores. Amb uns periodistes professionals i independents, temuts pel poder i creguts pels lectors, orgullosos d’una feina que els obliga a mantenir sempre una distància prudent amb la realitat que aspiren a explicar per no comprometre la seva credibilitat.

Són aquests mitjans, que no han de ser forçosament grans en mida però sí en mirada, els que acaben perfilant i donant el to de les societats que els han fet néixer. Perquè la salut del periodisme és l’equivalent més exacte que podrem trobar per calibrar la salut de la democràcia. I el millor antídot contra els que se la volen carregar.

stats