21/12/2010

PSC i PP es posen durs

4 min
PSC, PP

"Patirem, i tant, aquí hem vingut a patir". Amb aquest atac de sinceritat resumia la situació un diputat convergent a la fi del debat. I és que feia l'efecte que a la bancada de CiU més d'un va descobrir ahir, després d'haver entrat exultant al Parlament, quina és la crua realitat: Artur Mas no només no té una majoria parlamentària, sinó que haurà de suar de valent si vol que, sobretot el PSC, però fins i tot el PP, acceptin abstenir-se en la votació de dijous i facilitar la investidura. L'aposta que va fer ahir Mas és d'alt risc. Va demanar, gairebé de genolls, l'abstenció del PSC mentre alhora negava qualsevol concessió al grup que fins ahir tenia més números per ser parella de ball: el PP.

Guant de seda amb els socialistes i puny de ferro amb els populars. Aquesta era l'estratègia dibuixada per CiU per obtenir la investidura amb menor cost polític i d'imatge: amb l'abstenció del PSC i, potser, la d'ERC. Només en tercer terme, i gairebé com a afegitó numèric, la del PP, i sense haver-se de rebaixar ni un mil·límetre amb les propostes antinacionals dels populars.

"Qui busca la investidura és vostè, no jo", va subratllar Joaquim Nadal. La mateixa frase, literal, la repetia una hora i mitja després Alicia Sánchez-Camacho. Era la manera d'exigir a Mas un gest, un moviment de fitxa, d'aquí a dijous. Tant des del PP com del PSC van deixar clar que a hores d'ara la situació és de doble no: no avui i no dijous.

Nadal i Camacho van reclamar a Mas dues coses: més concreció amb les propostes i menys retòrica nacionalista. "Un nou pacte fiscal no és cap transició", va dir Nadal tirant aigua al vi del sobiranisme convergent. El portaveu socialista es va encarregar de recalcar en diverses ocasions la contradicció que suposa vendre un "Govern fort", i després no tenir una majoria parlamentària clara. En aquest sentit, Nadal va advertir al candidat convergent que s'oblidi d'un esquema de geometria variable que li permeti moure's amb una certa ambigüitat i anar fent la viu-viu. Nadal va descriure la "situació paradoxal" en què es pot trobar un candidat que diu que està "còmode" a sis escons de la majoria absoluta quan després no tingui suports "ni per a la investidura".

El PSC va venir a reclamar que si Mas vol tenir el seu suport en forma d'abstenció a la investidura ha de fer una declaració pública en el sentit que ells són la seva opció preferent de pacte, i això ha de tenir una plasmació programàtica. Tot plegat ben lluny del somni de la geometria variable que CiU ha estat defensant des de fa mesos, quan les enquestes ja preveien una clara victòria però lluny de la majoria absoluta. I quin podria ser aquest gest? Del discurs de Nadal se'n pot deduir que rebaixant l'abast, almenys nominal, del pacte fiscal, i fent una oferta al món municipal n'hi podria haver prou. O almenys seria un inici.

De la resta del programa Mas no es va cansar de repetir que hi havia molts punts de coincidència (en infraestructures, immigració, educació, recerca), fins al punt que tots dos es van disputar la paternitat de la idea de fer una gran cimera política i d'agents socials per buscar sortides a la crisi. Sobre aquesta base comuna, i amb la força que dóna el veredicte de les urnes, Mas va llançar una súplica al PSC: "Deixin-nos arrencar", i després ja veurem.

Esmena a la totalitat del PP

La candidata del PP, Alicia Sánchez-Camacho, també va sortir a la tribuna disposada a fer valer la seva posició (ara central) al Parlament i exigir alguna cosa a canvi d'una abstenció que abans-d'ahir es donava pràcticament per segura. Primer en l'àmbit econòmic, en què va aprofitar la calculada ambigüitat de Mas (que es va escudar en la manca de coneixement de la situació de les finances de la Generalitat per no contreure compromisos concrets en aquest àmbit) per atacar pel flanc dret: va exigir l'eliminació immediata de l'impost de successions, una rebaixa generalitzada d'impostos, la cogestió privada en àmbits com les Rodalies, un enduriment de la política d'immigració, etc. I quan va acabar amb aquest catàleg va passar a l'agenda nacional, tan detallada com l'anterior: un pacte per desenvolupar l'Estatut constitucional (és a dir, el retallat pel TC), l'eliminació de les multes de llengua i, sobretot, guardar al calaix el famós pacte fiscal. Camacho es va permetre recordar a Mas que "no té les mans lliures per governar el país".

Davant d'aquesta esmena a la totalitat del programa electoral de CiU, Artur Mas va respondre una per una totes les iniciatives populars, i a totes per dir el mateix: no. "Vostè es pensa que jo podia venir aquí i oblidar-me del meu programa per complaure'ls a vostès?", va dir visiblement molest. De fet, Mas no va deixar entreveure que estigués ni mínimament interessat en els vots populars. Al contrari, va fer esforços per marcar distàncies, per recalcar fins i tot que el PP defensa unes posicions tan minoritàries que no pot jugar un paper clau a Catalunya.

Tot plegat no fa més que augmentar l'expectació per la intervenció d'avui del president d'ERC, Joan Puigcercós, que ahir ja es va mostrar obert a valorar l'abstenció en segona volta. Però resulta que amb la sola abstenció dels diputats republicans (i sense valorar-ne l'innegable cost polític) Mas no en té prou. Caldrà estar atent avui a la tribuna, però també als despatxos. Si CiU vol reeixir està obligada a moure fitxa. El problema és cap a on.

stats