LA GUERRA CIVIL no va ser igual per a tothom. Hi va haver uns perdedors i uns guanyadors. Una gent que va patir les conseqüències durant 40 anys del resultat de la contesa i una altra que es va beneficiar objectivament de pertànyer al bàndol dit nacional. Durant la negra nit del franquisme, els perdedors van arrossegar el seu estigma com una creu, van ser socialment denigrats, desposseïts de feines, propietats i fins i tot de nadons acabats de néixer. Els que es van salvar de la brutal repressió de la immediata postguerra van haver de viure sota l’amenaça constant del règim i amb el trauma de veure com la memòria dels més pròxims era rebaixada i vexada. Havien de viure amb vergonya.
La de Franco, cal recordar-ho tothora, va ser una dictadura cruel i assassina. I l’Església catòlica, de manera molt majoritària i amb excepcions comptades, va ser al costat dels vencedors. I se’n va beneficiar. Per això quan Antonio María Rouco Varela cita la Guerra Civil i crida a no repetir els errors que la van provocar, no està fent cap sermó equidistant entre els dos bàndols que s’hi van enfrontar. No. Les paraules de Rouco són una amenaça en tota regla, gens subtil per cert, encaminada a recordar als fills i als néts dels perdedors les conseqüències de voler canviar l’ordre establert, tal com els va passar a aquells somiatruites que es van pensar que amb la República es podria construir una societat més justa i més igualitària. Un somni que, ens recorda Rouco, van acabar pagant molt car.
Aquestes paraules, dites el dia que feia 75 anys del final de la guerra, són la mostra de la més absoluta falta d’humanitat i de baixesa moral a què ha arribat la jerarquia de l’Església espanyola. Si hi hagués un bon Déu, Rouco hauria de ser excomunicat i cremar a l’infern, almenys per una temporada. Els mateixos que va durar el franquisme, per exemple.
