29/09/2011

Hipòtesis rajoyístiques

3 min

L'esport preferit dels analistes polítics aquests dies és aventurar hipòtesis sobre què farà Mariano Rajoy un cop arribi a la Moncloa empès per la gran onada popular paral·lela a l'enfonsament del PSOE. Entre les diverses tesis s'hi endevinen dues grans tendències: els que creuen que el PP es moderarà en l'exercici del poder, renunciarà al seu anticatalanisme i articularà una oferta política suficientment atractiva per a les classes mitjanes del país perquè les ínfules nacionals passin a un segon ordre de prioritats. I els que pensen completament el contrari, que malgrat les bones intencions i el tarannà rajoyista , la dinàmica històrica és la que és i el "xoc de trens" de què va advertir Duran i Lleida al Congrés és inevitable. Avanço que, a grans trets, em situo en el segon grup, però no perquè desitgi un escenari d'enfrontament, sinó perquè justament cal saber una mica d'història per veure quin és el marge de maniobra dels dirigents polítics.

Mariano Rajoy va voler imprimir un gir moderat al congrés del PP de València de l'any 2008 i va encarregar el document estratègic a la tríada formada per la catalana Alícia Sánchez-Camacho, el canari José Manuel Soria i la basca María San Gil. El nus gordià era treure el PP de l'aïllament que havia viscut en el període 2004-2008 i obrir-lo a col·laborar amb altres forces, especialment CiU. San Gil, veient per on anaven les coses, va decidir baixar del carro i deixar la política activa (per cert, al seu llibre En la mitad de mi vida explica que durant el procés de redacció de la ponència Sánchez-Camacho donava suport a les seves tesis en contra de Soria). Aquest gir es va traduir, sobretot, en el discurs. I la crisi econòmica hi va ajudar. D'un dia a l'altre l'Estatut de Catalunya ja no era tan catastròfic per a Espanya, ni tampoc calia acusar el PNB de connivència amb el terrorisme. Però una cosa és no posar l'accent en uns temes, i una altra ben diferent és canviar de doctrina. Si algú vol fer-se una idea del programa recentralitzador del PP només ha de fer una ullada al recurs que va presentar contra l'Estatut de Catalunya, en què s'arribava al ridícul extrem de qüestionar que es parlés de "ciutadans catalans" perquè, afirmava, els ciutadans només poden ser espanyols. Aquest programa, reformulat en alguns extrems en documents de la FAES, és vigent, tal com ha recordat José María Aznar.

Això vol dir que Rajoy vindrà amb unes grans tisores amb el risc de provocar una revolta catalana? No, almenys d'entrada. El que Rajoy i el seu equip tenen al cap en aquests moments és què poden oferir a la díscola Catalunya per amansir el nacionalisme governant i normalitzar la seva presència institucional i ideològica. Persones com José María Lassalle, casat amb la diputada del PSC Meritxell Batet, i el gironí José Luis Ayllón, membres del cercle de confiança íntim de Rajoy, intenten trobar la quadratura del cercle que els asseguri una llarga hegemonia política. I saben que Catalunya és clau. Però quina és la fórmula màgica? El PP pot, per exemple, oferir a Artur Mas el concert econòmic? Ho dubto molt.

Espanya, com a concepte i com a realitat, és producte de molts equilibris i factors. Un és, com va dir el president dimarts, el "drenatge fiscal" dels catalans. Sense aquests diners el projecte polític espanyol coixeja, trontolla, es desequilibra. Espanya pot suportar l'excepció basco-navarresa (un 7% del PIB), però no la catalana (19% del PIB). És una pura qüestió de números. Per tant, Rajoy té poc marge en aquest camp. En canvi, sí que pot oferir un altre tipus d'excepció igualment dolorosa per a una certa concepció d'Espanya però més assumible en termes estructurals: l'excepció cultural.

El nucli íntim de Rajoy i els barons territorials que li donen suport saben que anar contra la llengua catalana és tocar el voraviu de la societat catalana, i no en faran cavall de batalla electoral. Per tant, la meva hipòtesi rajoyística és que el PP triomfal oferirà a Catalunya alguna mena de reconeixement d'aquesta excepcionalitat cultural i històrica a canvi de no tocar els diners. Això és el màxim que podrà fer Rajoy, i no dubto que li cauran crítiques ferotges de l'ala dura de la dreta espanyola que es va creure el discurs de la legislatura 2004-2008 i vol que Espanya es faci present en tots i cadascun dels seus racons.

L'Espanya real, no la federal-onírica, pot suportar l'excepció econòmica basca i la cultural catalana, però res més. I aquesta última, circumscrita només als límits del Principat. Qualsevol altra cosa, anomeni's pacte fiscal o reconeixement d'una excepció cultural catalana de 14 milions de persones és, al meu parer, no conèixer els límits d'Espanya. La de veritat, la que l'Estatut no va poder canviar.

stats