PROCÉS SOBIRANISTA
Misc 11/09/2017

Cinc anys de xoc: independència versus recentralització

El revers del procés sobiranista català ha estat la uniformització que ha impulsat el PP des de Madrid

i
David Miró
4 min
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, i la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, durant una reunió per analitzar els atemptats a Barcelona.

BarcelonaCentenars de milers de ciutadans es concentraran avui a Barcelona i esperaran pacientment que siguin les 17.14 per llançar un missatge al món: som aquí malgrat les amenaces del TC, la fiscalia i la policia espanyola. Es tracta que a Madrid i al món vegin que esclafar el moviment no serà tan fàcil com alguns somien. Els dos milions d’independentistes són com el dinosaure de Monterroso. Per molta Guàrdia Civil i querelles que es posin, continuaran allà. Amb tots els matisos i graus d’adhesió, perquè l’univers sobiranista té moltes capes i no és monolític.

Arribats a aquest punt del xoc resulta interessant intentar entendre com s’han pogut crear dues lògiques tan distants a Catalunya i Espanya. I la resposta és que, en realitat, els darrers cinc anys s’han viscut dos processos inversos. D’una banda, el que ha ocupat més atenció mediàtica: el procés sobiranista català que arrenca en la Diada del 2012. I, de l’altra, un procés de recentralització impulsat pel PP des del moment mateix d’arribar al govern, a finals del 2011. El resultat és que, cinc anys després, la distància entre Catalunya i Espanya, que ja era estratosfèrica, ara és sideral.

Aquest fenomen respon a dues lectures completament oposades de la realitat. Quan el PP era a l’oposició, va arribar a la conclusió que el sistema autonòmic estava sortint de mare i calia reconduir-lo. La fàbrica d’idees del PP, FAES, va encarregar un informe a Gabriel Elorriaga, Por un sistema autonómico racional y viable, que després va servir de guia a l’executiu de Mariano Rajoy. En aquest informe, per exemple, es defensava un control més ampli dels comptes de les comunitats, limitar la seva capacitat d’endeutament i renovar tot el model autonòmic per evitar duplicitats i el malbaratament de recursos. L’autor, Gabriel Elorriaga, fins i tot es plantejava treure competències a les autonomies amb menys població (la Rioja, Cantàbria, etc.) i defensava la supressió de municipis petits.

Un cop arribat a la Moncloa, Rajoy va destriar els objectius assolibles (recentralització) dels que podien molestar els seus (supressió d’autonomies i municipis) i va posar, sota el comandament de Soraya Sáenz de Santamaría, fil a l’agulla. Es crea la Comissió de Reforma de les Administracions Públiques (Cora) per abordar “l’estudi integral de la reforma administrativa”. Més tard es va impulsar l’Oficina d’Execució per a la Reforma de l’Administració (Opera). Una ordenava i l’altra executava. Així s’han dut a terme un munt de supressions d’organismes autonòmics.

Però el gran retrocés en l’autogovern ha estat la posada en marxa del FLA, que ha reduït a la mínima expressió l’autonomia financera de les autonomies, amb l’excusa que la UE va imposar una política d’austeritat per la crisi. Durant els anys de la recessió, la Generalitat va viure amb l’ai al cor perquè no sabia si podria pagar les nòmines. L’operació d’asfíxia semblava dissenyada per un expert en tortura psicològica.

Així, mentre a Madrid somiaven a convertir les autonomies en unes meres gestores de serveis, imposant la preponderància de la legislació estatal, torpedinant tots els intents d’ampliar l’autogovern, negant-se a reunir comissions bilaterals i dilatant la negociació d’un sistema de finançament autonòmic que perjudica les comunitats mediterrànies, a Catalunya començava un procés invers.

Abans fins i tot de l’inici oficial del Procés amb la Diada del 2012, la sentència de l’Estatut ja havia convençut un dels seus responsables del text legal, la CiU d’Artur Mas, que calia superar-lo i treure Catalunya del sistema de règim comú per pactar un concert econòmic similar al basc. Aquesta es veia com la sortida a l’atzucac provocat pel TC. Quan el mandat de Mas va arribar a l’equador, el pla recentralitzador del PP ja era evident, i les esperances de pactar un finançament singular es van volatilitzar. En una data tan matinera com el 24 de desembre del 2012, el responsable de l’Institut d’Estudis Autonòmics, Carles Viver Pi-Sunyer, ja va presentar l’informe El procés de recentralització de l’Estat de les autonomies, on avisa que “el procés recentralitzador està en plena efervescència i tots els indicis porten a la convicció que en el futur immediat aquesta tendència s’incrementarà molt notablement”.

Aquesta recentralització es basa, en bona mesura, en la nova doctrina del TC, que atorga una potestat gairebé il·limitada al legislador estatal i converteix el debat jurídic en “estèril”. A aquest informe s’hi ha de sumar el que va presentar el Govern sobre els efectes de la política de Madrid sobre els ciutadans de Catalunya el 2015, Crònica d’una ofensiva premeditada, on ja es fa un repàs exhaustiu a totes les mesures de laminació de l’autogovern, al costat d’altres més de caràcter ideològic com els atacs al model d’escola catalana.

En paral·lel, i arran del pacte CiU-ERC del 2012, el Govern comença a construir les anomenades estructures d’estat i pren cos la idea que l’única manera d’escapar de la lògica del PP és tenir un estat propi. Les dues línies paral·leles, la de l’estat unitari i la de la independència, han avançat sense cap intersecció durant cinc anys. Fins tot just la setmana passada.

stats