25/11/2016

‘Black crisis’

4 min

“És tard però és tot el temps que tenim a mà per fer futur”

Pere Casaldàliga

D’urgències i emergències, amb 552.000 persones a l’atur, un milió i mig de persones sota diferents patrons de pobresa i un 23,5% de la societat en risc d’exclusió, Catalunya ja es configura com una de les societats més desiguals del nostre entorn europeu. Paisatge postcrisi: 800.000 persones afectades i una dona morta -sense minut de silenci- per pobresa energètica. 325.000 infants en risc, 200.000 famílies sense cap ingrés i 6.000 persones sense llar. Vulnerabilitats, fragilitats i solituds en els rostres i fesomies de les desigualtats tal com són: dones, migrants, joves, infants, gent gran o aturats de llarga durada. La cronificació de la pobresa i l’extensió de la precarietat truquen a la porta tombant-la, esbotzen sense miraments els fonaments de la igualtat i esmicolen tota opció de justiciabilitat social sota els rigors dolorosos del sexisme, el racisme i el classisme.

Així anem, així ens va i així està el país. De trinxat i descosit. Quan fa fosc, més val saber-ho i dir-ho: aquesta mateixa setmana l’Agència Tributària recordava, desmentint les farses oficials i homilies humiliants de la ministra Báñez, que 900.000 persones cobren a Catalunya menys de 657 euros al mes: d’elles, 329.000 cobren menys de 327 euros mensuals. La pobresa assalariada, treballar per no poder ni sobreviure, ja és aquí també, importada com a perversa moda; baixa l’atur al preu d’amagar-lo en la multiplicació de la precarietat feta doctrina. En aquesta crisi que va per barris i que va per classes i on el diferencial de l’esperança de vida decau 11 anys segons si es viu en una avinguda de Pedralbes o en un carreró de Can Peguera. Fet i desfet, com recorda Intermón Oxfam, el català més ric atresora el mateix que 150.000 famílies catalanes d’ingressos mitjans, en l’aporia dels vint-i-set milionaris catalans que acumulen -s’ha de dir i s’ha de dir més- tant patrimoni com un pressupost sencer de la Generalitat: 34.475 milions.

Barri ric, barri pobre, a la Nota d’Economia 103 publicada aquest novembre per la Generalitat Carme Trilla recorda que, mentre que els salaris han pujat un 51% des del 1997, el preu de l’habitatge s’ha enfilat un 287%, en un país on el pes de l’habitatge social arriba només al 2% respecte al 15% de la UE15 o el 32% d’Holanda. Hybris depredadora, rescats impunes, transferència de rendes de baix a dalt, ronda de mort dels fons voltors i hooligans del mercat lliure que deixen un de cada cinc catalans a la intempèrie de la segregació social. Lacònic ritual habitual de la impunitat: laissez faire, laissez passer. Show must go on.

Panoràmica inquietant i emergència alarmant, el retaule de l’erm postcrisi s’enfonsa en un paisatge social desolat pels efectes -previs i posteriors- d’un tsunami especulador, privatitzador i retallador on tot convergeix vampíricament. Perquè, mentre això passa, d’altres fan l’agost amb gèlida impunitat enmig del llarg hivern inacabat de la crisi. La pujada de preus de serveis bàsics -la llum, un 70%; l’aigua, un 60%; el gas, un 30%-, la davallada del poder adquisitiu que Catalunya lidera -un 9% menys entre el 2010 i el 2015 i quatre de cada deu catalans que no es poden permetre ni una setmana de vacances-, la mercantilització i degradació dels serveis públics, l’espasa que amenaça les pensions o el gap brutal en l’accés a l’habitatge -a Barcelona, amb una pujada del 21% en un sol any, només el 10% dels lloguers són inferiors a 800 euros mensuals- desdibuixen tot el que queda per refer i reconstruir. Preus que pugen i salaris que baixen, en el miratge d’una recuperació que no està sent res més que una altra volta de cargol tèrbola que escup que per ser competitius caldrà ser més pobres. Previsió punk: no future. Quin país estem construint? Quin estem deixant?

Perquè fer el mateix que ordena el dogma global ja no és cap solució sinó part estructural del problema: la sortida no pot ser la de sempre i cal virar el rumb o seguirà passant el mateix o, encara més, coses pitjors. El miratge d’una recuperació lenta i desigual i el mite de jugar-s’ho tot a una sola carta -sovint absurda, entre la sobreproducció i el subconsum- i a una forma molt concreta d’entendre el creixement econòmic no ens durà enlloc. Macroeconomia en píndola més enllà del consumisme desaforat i compulsiu a què ens inciten: el PIB econòmic català ens situa en la 58a posició del rànquing per regions de la EU, però davalla fins al lloc 165 si atenem l’índex de progrés social. Mentrestant també, trist càlcul i cara i creu de la termodinàmica de la desigualtat punible, abonarem 1.500 milions d’euros fins a l’any 2040 en el pagament de noves presons, que engarjolen també l’opció d’un futur diferent.

En el campi qui pugui del fonamentalisme neoliberal, disfressat d’impotència política i eficiència econòmica i mal legitimat amb discursos buits de “no hi ha res a fer”, caldrà recordar que les estratègies públiques i socials contra la pobresa, l’exclusió i les desigualtats socials poden ser útils, erràtiques o senzillament inexistents. I en aquest trilema irresolt -velles preguntes que reclamen noves respostes- sempre retrunyirà Nelson Mandela, citat recurrentment per certs polítics de forma inversament proporcional a com (no) apliquen les seves lliçons: “Un país no pot jutjar-se per com tracta els ciutadans en millor posició, sinó per com tracta els que tenen poc o res”.

Des de la conjura dels iguals, antic somni leveler, no cal ser gaire Einstein per saber que la desigualtat corca tot futur, atia la llavor de la segregació, rebenta l’emancipació i mina tota democràcia. Resistir i comprometre’s, cooperar per transformar, enxarxar-se per reconstruir o activar-nos per evitar el naufragi: qualsevol cosa menys dir que res canviarà i que tot seguirà igual. No som aquí per rendir-nos.

stats