La caixa negra
“La veritat no canvia res” Silvio Berlusconi
Fosca pastoral d’impunitat en Diumenge Sant, retaule de la corrupció tal com va i santoral del frau quotidià. I històries per no dormir, quan sovint el present s’assembla tan, tan perillosament, al passat que volem superar. Al gra: veure el narcoempresari José Mestre, condemnat a 9 anys de presó, complint-ne només dos fa vergonya completa i fàstic sencer. Disculpin l’arcada. Narcoempresari, sí; les coses, pel seu nom. Pocs dies després de ser nomenat Empresari de l’Any 2010, guardó lliurat pel president Montilla, era detingut en una operació antidroga vinculada als càrtels colombians. El 2014 -ja condemnat- encara se’l veia, passadissos del poder, a la BEST Terminal del Port de Barcelona, frec a frec amb el poder polític i econòmic. Per llogar-hi cadires també.
Mestre, de sobrenom Don, amic de Joan Carles I, amb palau de luxe a Pedralbes i dos iots anomenats ‘Corsario’ i ‘Cosaco’, va ingressar a la presó el desembre del 2014. N’havia de sortir el 2022. Des de finals de gener ja trepitja carrer. La versió oficial dels oficials parla de “normalitat”. Però com que mai hi ha història sense contrahistòria, l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la Universitat de Barcelona, que compleix enguany 15 anys a peu de mur, parla d’excepcionalitat i privilegis: “És una discriminació a milers de presos”. On és la boleta de la veritat? Si ens refiem de l’estadística, la classe determina la impunitat. Perquè la tossuda realitat escup que la mitjana catalana de compliment de penes a les presons-abocadors és de 2.726 dies. Excepte si ets José Mestre, esclar, que en compleix 600 de 2.920. Excepte si et dius Josep Lluís Núñez, que en fas 38 -de 780- i cap a casona. Recordin, el país també és això: Millet no ha passat més de 13 jorns a la garjola per un furt estimat de 35 milions d’euros. De la Rosa -KIO i els Borbons- va abandonar la presó després d’estar-s’hi 22 dies: n’havia de complir 600. No ho oblidem: la troica condemnada de Caixa Penedès no ha complert ni un sol dia per haver esfondrat la caixa. Desigualtat esparverant: que la mitjana catalana sigui de 2.726 dies implica necessàriament que els pobres han de fer molts jorns, i els rics, pocs. La realitat és demagògica, ja ho veuen. Presos en el món del mercat lliure, no escandalitza mai un tercer grau: hauríem de creure menys en les presons i més en l’humanisme penal. L’escàndol rau en el fet que el dret penitenciari sigui tan selectiu i afí a la pertinença a les elits del poder, que és quan el dret esdevé privilegi.
Aquesta impunitat esgotadora és també un forat negre per on s’escapa la possibilitat -oportunitat i necessitat- d’un país diferent. Però així estan les coses encara: els antisistema de debò -aquells que el trinxen i el corquen des de les atalaies del poder- sempre cauen de peu. La fan ben grossa i la paguen petita. Inversament proporcional a la rutina infinita d’empresonar la pobresa: penes altes, llargues i dures per a exclosos, titellaires i dissidents. Fira d’estafes a l’engròs i immunitat al detall per als de dalt, ¿on -i com- s’organitza aquesta impunitat classista, sempre puntual? Inèrcia o inòpia, per què l’acceptem amb cristiana resignació? Bou per bèstia grossa, ¿on dimonis ens deseduquen a acceptar l’habitual com a natural? Per què no avancem? Segons l’Oficina Antifrau, només s’han implementat un 7% de les 51 mesures anticorrupció que, el febrer del 2013, el Govern va presentar a so de bombo i platerets. El no fet sempre passa factura.
Ara bé, nissagues de poder, el nomenclàtor dels nostres il·lustres condemnats rutlla com a mirall i opera com a metàfora. L’ star system autonòmic català dels 90, el dream team de la dècada prodigiosa, està, 25 anys després, condemnat. Però a caseta, no fos cas. I el temps com a jutge sever esmicola totes les icones d’aleshores: el prohom Millet; el modèlic De la Rosa; el pater familias Pujol; Núñez, senyor dels xamfrans. Papereres de la història: fins i tot Piqué Vidal, l’advocat de Pujol a Banca Catalana, havia de ser condemnat l’any passat a 9 anys de presó per blanqueig de capitals del càrtel criminal de Sinaloa i, miraculosament, només li ha caigut un any. La setmana vinent, embolica que fa fort, dos vaguistes afronten peticions de fins a 8 anys de presó. Justícia punyal de Martín Fierro: mai fereix qui l’empunya. Homilia de monsenyor Romero: la justícia és serp, només mossega els descalços.
‘Show must go on’, el sistema pot sacrificar peces al seu grat, però mai comprometrà el joc sencer. Condemna pomes per provar de salvar un cistell corcat, aïlla conductes -“cas aïllat, cas aïllat!”, criden sempre- per fer veure que no són conductes generals. Quan la corrupció és pura xarxa -aquí i arreu- d’interessos creuats. Urgeix trobar i obrir, com sigui, la caixa negra de la impunitat que ens expliqui per què sempre, si són ells qui la fan, en surten tan ben parats. Hannah Arendt afirmava que els codis de conducta, càstig i repressió que s’apliquen a la resta de la societat mai no afecten els delictes de les elits, protegides per un circuit operatiu de poder anomenat impunitat.
Paciència santa i santa desobediència, més que mai caldrà seguir foragitant els mercaders del temple, abans que se’l carreguin del tot. Abans d’empassar-nos, un cop més, aquesta fantasia criminal de fer-nos creure que el capitalisme dels amiguets és l’única realitat, i que amoïnar-se pel futur que vindrà, pura utopia. Cadascú viu la fira com li va, però capgirant la por, la inseguretat la genera veure narcos al carrer, banquers impunes i Millets a refugi. Això sí que fa por. I fàstic. I en justa i digna reciprocitat, un cop més i encara, es tracta de fer la vida impossible a la corrupció, tant com ella ens la fa a nosaltres. Amén.
P.D. “Vindran més anys dolents i ens faran més cecs, vindran anys més cecs i ens faran més dolents”, escrivia Ferlosio. En guerres geopolítiques de matriu occidental, aquesta setmana han mort per violència jihadista desenes de persones arreu: Brussel·les, Síria, l’Iraq, Mali. El 87% dels atemptats són en països de majoria musulmana i les víctimes -72.000 des del 2000- són, aclaparadorament, musulmanes. La islamofòbia: perill a conjurar, verí que nia, enemic a batre.
