Publicitat
Publicitat

Com es reactiven els moviments

Acomençaments del segle IV l'Església catòlica nord-africana estava en crisi. L'emperador romà Dioclecià va perseguir els cristians, i molts bisbes i sacerdots hi van col·laborar. Hi va haver sacerdots que van entregar els seguidors del cristianisme als magistrats pagans, i bisbes que van permetre que les Sagrades Escriptures es cremessin a la plaça pública. Sobre l'Església planava una aroma de corrupció i lascívia.

Aleshores van sorgir dos moviments reformistes rivals que volien recuperar la integritat moral del catolicisme. Els adeptes al primer moviment, els donatistes, creien que l'Església s'havia de purificar i tornar a la seva identitat primigènia.

Segons els donatistes, la missió de l'Església era oferir una alternativa santa a un món impur. Els donatistes volien depurar el sacerdoci de traïdors.

Després d'expulsar els seguidors indesitjables, els donatistes volien fer pinya per crear una comunitat de creients compromesos. S'allunyarien de la impuresa i tornarien a instaurar els seus principis fonamentals, que defensarien de les forces hostils.

Els donatistes creien que, en aquells temps tan difícils, la prioritat era defensar la doctrina cristiana i no fer cap concessió per evitar-ne l'adulteració. Amb aquesta posició defensiva els donatistes construirien, si més no, una sòlida arca per a tots els que volguessin ser cristians.

Aquesta tendència donatista -fer pinya i adoptar una actitud defensiva per tornar als principis primigenis- es pot observar encara avui quan un moviment s'enfronta a una crisi. Els actuals donatistes fan acte de presència després de totes les derrotes republicanes: són els conservadors que pensen que la principal tasca és purgar i purificar. Als departaments d'humanitats hi trobem donatistes, que s'hi instal·len quan perden influència al campus.

També en trobem el moviment sindical, cada vegada més feble: són gent que redobla la seva aposta per la història i per les seves egocèntriques tradicions. També en veiem a l'actual Església catòlica romana, que se sent assetjada en un món hostil. Els donatistes d'avui els podeu identificar perquè tenen la sensació que la història s'allunya d'ells, i perquè, quan fan safareig, sempre és per rivalitats internes que no interessen a ningú fora del seu món.

Al segle IV va sorgir un altre moviment de renovació, al qual es va adherir Agustí, bisbe d'Hipona. El problema amb els donatistes, segons Agustí d'Hipona, és que eren massa inactius. Volien construir una arca i tancar-la hermèticament per capejar el temporal, però al final ells mateixos hi van acabar tancats hermèticament. Es van aïllar de les noves circumstàncies i de l'evolució.

Com diu Peter Brown, el seu magistral biògraf, "Agustí d'Hipona estava molt capficat amb la idea de la unitat fonamental de la raça humana". Per aquesta raó, Agustí va reaccionar contra qualsevol intent de dividir la humanitat entre els que formaven part de l'Església i els que no hi pertanyien.

I és que el bisbe d'Hipona volia que l'Església passés a l'ofensiva i que es mengés el món. Això volia dir empassar-se les coses pures i també les impures. Això volia dir recórrer també a les persones imperfectes. Aquest era, segons Agustí, el preu que calia pagar si es volia una Església activa que coexistís amb els pecadors, que els castigués i els amonestés.

Des d'aquest punt de vista, l'Església seria atractiva perquè tindria fam i set de plenitud. Lluny de ser una sòlida arca, l'Església seria una xarxa dinàmica i canviant que sortiria al carrer empesa per les seves pròpies tensions. Agustí d'Hipona tenia un caràcter seriós i impulsiu. La seva Església ideal estava fermament arrelada en la doctrina, però també en l'anhel de descobriment.

Aquesta segona tendència també la trobem en moviments en crisi, però no és freqüent perquè no és compatible amb una actitud defensiva i requereix confiança en la pròpia identitat, fins i tot en plena crisi.

Com gairebé tothom, no sé gaires coses del papa Francesc, però és difícil no tenir bona impressió d'una persona que diu que prefereix una Església víctima d'accidents al carrer més que no pas una Església malalta perquè viu tancada en ella mateixa.

És difícil no tenir bona impressió d'una persona que defensa la doctrina catòlica tradicional, però que, malgrat això, va visitar Jeronimo Podesta, un exbisbe que es va casar desobeint l'Església i que s'estava morint en la pobresa i l'oblit. És difícil no tenir bona impressió d'una persona que etziba una ferotge reprimenda als sacerdots que es neguen a batejar els fills de mares solteres.

És difícil no tenir bona impressió d'una persona que, pel que sembla, té una necessitat compulsiva d'anar en autobús, d'una persona que es nega a viure a les residències oficials, que envia els sacerdots més enllà de les fronteres i que una vegada va dir que es moriria si es quedava tancat al Vaticà.

Deixo per als catòlics que decideixin si el papa Francesc és bo per a l'Església. El tema d'aquest article és com es reactiva un moviment en crisi. L'instint natural és fer-se donatista, construir una arca i defensar el que és més valuós. La millor estratègia, tot i ser contrària a la intuïció, és seguir l'actitud preconitzada per Agustí d'Hipona: aprofitar un moment de debilitat fent-te encara més vulnerable, abraonant-te contra la complexitat, empassant-te el que és pur i impur, i plantant cara a la crisi amb un atac evangèlic.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 21/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF