15/10/2011

Radicals melindrosos

4 min

The New York TimesL'economia nord-americana seguirà en mal estat encara uns quants anys més. L'assetgen problemes a curt termini (la baixa demanda dels consumidors, la incertesa del mercat immobiliari, el deute excessiu) i a llarg termini (l'estancament dels salaris, la pujada dels costos de l'atenció sanitària, l'erosió del capital humà). Per ser realistes, hem d'admetre que, per abordar els problemes a curt termini, es pot fer ben poca cosa; però, si més no, podem aprofitar aquest hivern de recuperació per abordar els problemes estructurals: realitzar una reforma del sistema d'impostos, una reforma fiscal, una reforma educativa i una reforma política, de manera que quan finalment l'economia es recuperi gaudim d'una prosperitat profunda, àmplia i forta.

Per desgràcia, el país està desaprofitant aquest hivern de recuperació. No s'ha aconseguit res important durant els últims dos anys. En lloc d'això, hi ha hagut només un seguit d'espectacles de barraca de fira. És com si la gent no es pogués concentrar en les coses grans, importants. Es distreuen amb baralles petites, contencioses i simbòliques.

Prenguin per exemple el moviment Ocupa Wall Street. La guspira d'aquesta revolta la va encendre la revista Adbusters , coneguda sobretot per un article del 2004, "Per què ningú no diu mai que són jueus?", un reportatge d'investigació que identificava alguns dels jueus més influents dels Estats Units i assenyalava la seva nefasta influència política. Si hi ha un tema central per al moviment Ocupa Wall Street és que l'1% més ric i cobdiciós estafa el 99% honest. És un tema que permet que el 99% de les persones tinguin un alt concepte d'elles mateixes. Tots els seus problemes són causats per una elit nefasta.

Per desgràcia, no podem concebre gairebé cap problema fructíferament d'aquesta manera. Un grup que divideix el món entre el 99% dels purs i l'1% dels dolents no pot tenir res a dir sobre la reforma educativa, la reforma del Medicare, la reforma dels impostos, l'estancament dels salaris i la polarització. No pot tenir res a dir sobre la manera en què els nord-americans han consumit més del compte i s'han endeutat més del compte. Són problemes que requereixen considerar un extracte més ampli de la societat que no pas només l'1% de dalt de tot. No poden tenir cap proposta realista per reduir el deute o per mantenir l'estat del benestar. Fins i tot imposant uns impostos sobre els ingressos de més del 50% als que guanyen entre 1 milió i 10 milions de dòlars, la reducció del deute nacional seria només de l'1%, segons els experts de l'empresa Tax Foundation. Confiscant la totalitat dels ingressos dels que guanyen més de 10 milions de dòlars, la reducció del deute seria aproximadament del 2%. Tot això seria seguir fugint d'estudi i no assumir la tasca que cal fer. Aquesta confrontació del 99% amb l'1% de la població és un punt de vista limitador. Si algú pensa que tots els problemes provenen d'una petita porció de la societat nord-americana, totes les solucions que proposarà seran igualment petites.

Totes les propostes polítiques que han sorgit al voltant del moviment Ocupa Wall Street (un impost sobre transaccions financeres o l'alleujament dels deutes pels préstecs per finançar els estudis) són marginals.

El moviment Ocupa Wall Street fa l'efecte de ser radical, però les idees dels seus membres són menys radicals que les que es poden sentir en qualsevol Rotary Club. Els seus membres sovint odien el capitalisme. Però com que l'esquerra ja no creu en la nacionalització de la indústria, aquests radicals en realitat no tenen cap reforma sistèmica a la qual recórrer. No són els únics amb un pensament petit. El president Barack Obama promet no apujar els impostos al 98% inferior. Les persones com els simpatitzants d'Ocupa Wall Street lloen el 99% inferior. Els republicans prometen no apujar els impostos al 100% inferior. Amb aquest compromís i d'altres, els dirigents de tots tres moviments restringeixen la seva capacitat d'acció i limiten greument l'abast de les mesures que proposen.

El fet és que en el moment actual els moderats vestits amb camisa i corbata són molt més radicals que els anarquistes amb pírcing que acampen a les portes de Wall Street o que els simpatitzants del Tea Party.

Per exemple, llegiu l'article que va escriure Matt Miller per a The Washington Post titulat "Les propostes de govern que necessitem d'un tercer partit". Miller és antic consultor de McKinsey i membre de l'equip de Clinton, però les seves idees són més importants que qualsevol de les coses que podem sentir dels manifestants: reduir l'impost de societats, augmentar l'impost sobre el consum d'energia, utilitzar enèrgicament les forces del mercat i els recursos públics per fer disminuir els costos de l'atenció sanitària; augmentar els requeriments de recursos propis per als bancs; exigir un servei nacional a tots els joves; equilibrar el pressupost per al 2018.

Altres economistes han reclamat recuperar la idea del projecte de creació de l'USA Tax ( unlimited savings allowance , deducció il·limitada per a l'estalvi), que van promoure el 1995 els senadors Sam Nunn i Pete Domenici. Es tractaria de substituir els impostos actuals sobre els ingressos i els negocis per un sistema impositiu que permetés deduccions il·limitades per als estalvis i la inversió en negocis. Això suposaria la introducció d'un impost sobre el consum que eliminaria trampes legals i debilitaria els lobis.

No us deixeu enganyar pels tòpics del passat dels moviments de protesta. Actualment, els més radicals són els d'aspecte més ensopit. No es tracta de declarar la guerra a una elit nefasta. Es tracta de canviar de dalt a baix la manera d'actuar. Posem fil a l'agulla.

stats