22/12/2016

La UEFA, la llibertat d’expressió i la història del Barça

3 min

Dilluns passat la UEFA va manifestar que les banderes estelades no han de ser censurades ni la seva presència penalitzada. L’exhibició d’estelades és acceptable si “una persona raonable no se sentiria ofesa pel seu missatge”. Per tant, només s’haurien d’imposar sancions si “la majoria de les persones raonables” ho cregués convenient.

D’aquesta manera, la UEFA adapta la norma als nous temps i circumstàncies, i alhora cerca un equilibri entre els diversos interessos poc confessables del multimilionari negoci del futbol. La circumstància concreta a la qual s’ha d’adaptar la norma és la història del FCB. El futbol sembla viure en un present etern de portades de diaris, però a l’estadi l’experiència sempre té un vincle amb la pròpia història. Els xiulets a l’himne d’Espanya i al jingle de la Champions, així com els crits d’independència al 17:14, són accions espontànies de l’afició blaugrana, sovint en record dels fets del passat, com la xiulada a la Marxa reial el 14 de juny de 1925, i el consegüent tancament de les Corts que va provocar la dimissió de Joan Gamper. Xiulem avui els himnes per recordar i denunciar l’animadversió històrica de les institucions espanyoles (¿i les europees?) al club.

El problema sorgeix quan el Barça es globalitza i l’audiència no és la de l’estadi sinó la de la televisió. Es dóna llavors un contrast entre la llengua de la tribu que es parla entre els iniciats i l’exigida pulcritud d’un espectacle d’abast mundial. Preocupada per la correcció política, la UEFA aplica aleshores un control institucional dels missatges radicals. Una preocupació sovint legítima, car l’individu emmascarat per la massa es desresponsabilitza i incorre en l’insult, el menyspreu i les amenaces impunes. Recordem els crits racistes de molts i molts socis blaugranes a Roberto Carlos no fa pas gaire temps. Aquells crits, avui, suscitarien un tancament legítim de l’estadi.

Podem dir, assumint els perills de les generalitzacions, que amb el pas dels temps els assistents a l’estadi han esdevingut més raonables, s’han reduït les expressions racistes i els insults a la mare de l’àrbitre corejats per tota la grada. Així doncs, n’hi hauria d’haver prou que els delegats de la UEFA observessin el comportament dels aficionats per decidir sobre l’acceptabilitat de l’estelada. Si ho fessin veurien que les relacions entre els que porten estelades i els que no en portem no són conflictives. Pel mateix motiu que els uns no voldrien ser obligats a portar estelades, tampoc no creuen que s’hagi d’obligar la resta a no portar-ne. En això precisament consisteix la raonabilitat.

D’altra banda, és evident que el Barça no és independentista ni no independentista. Com diuen els seus estatuts, la finalitat del club és “el foment, la pràctica, la difusió i l’exhibició del futbol” i altres esports, així com el servei “als socis, als ciutadans i a Catalunya”. Aquesta essencial catalanitat del club, defensada ja pel suís que el va fundar i el va sostenir en els temps heroics, no s’identifica amb una posició política concreta, sinó que representa una forma de patriotisme d’ampli espectre vehiculat a través de l’exèrcit desarmat del país.

Les normes de la UEFA han d’adaptar-se a l’especificitat de l’experiència blaugrana a l’estadi, i distingir-la de les expressions racistes, xenòfobes o discriminadores. La independència és objecte de discussió i crítica, i genera desacords polítics, però la seva expressió en forma d’estelades no té una intenció injuriosa ni comunica un missatge discriminatori. Ningú no és coaccionat per manifestar-se d’una manera o d’una altra, i tot transcorre amb la raonabilitat exigida per les autoritats. Els socis ens reconeixem recíprocament que el silenci i els crits d’independència són usos legítims de la llibertat d’expressió. La resta és només futbol, en què la irracionalitat i el fanatisme per uns colors es canalitzen per vies relativament innòcues.

Tanmateix, si les autoritats decideixen penalitzar l’exhibició d’estelades o els xiulets a l’himne d’Espanya, no faran res més que reconèixer la importància que tenen aquestes manifestacions i carregar de raons aquells que les fan. Cal no oblidar que la protesta és una forma de resistència, i que la llibertat d’expressió s’exerceix en el límit, no serveix per referendar l’ statu quo. Els nostres sistemes normatius, identificats de manera prevalent amb les llibertats, són prou flexibles per modificar-se i fer espai a noves manifestacions. La càrrega de la prova recau en els que volen controlar la llibertat d’expressió, són ells els que han de demostrar el dany que creen les estelades. No correspon als socis de deixar profilàcticament les banderes a casa per oferir un espectacle global higienitzat i políticament neutre.

stats