Publicitat
Publicitat

Pau A. Montserrat: "Els bancs no són assessors sinó venedors, cal tenir-ho molt clar"

L'economista mallorquí, autor del llibre 'La banca culpable', fa anys que divulga en fòrums d'internet, com iAhorro, i en programes de televisió i ràdio com funciona el sistema financer i què ens cal fer per no sortir esquilats de l'experiència

Abans d'entrar en un banc no seria mala idea haver llegit La banca culpable , el llibre de debut d'aquest economista mallorquí que fa anys que divulga en fòrums d'internet, com iAhorro, i en programes de televisió i ràdio com funciona el sistema financer i què ens cal fer per no sortir esquilats de l'experiència.

De què és culpable la banca?

Aquest llibre se centra en la banca comercial, que és culpable d'haver aprofitat una posició de domini per comercialitzar productes que sabia que el client no entenia bé o que no eren adequats per a ell.

Marca molt la diferència entre bancaris i banquers. Per què?

La diferència és important. El bancari és un empleat que fa feina en un banc. I els banquers són els propietaris dels bancs, els accionistes i, per tant, els banquers dels grans bancs són els seus directius. Hi ha molta diferència entre la responsabilitat d'un alt directiu de banca, que tria quins productes s'han de vendre, i un bancari, que n'és responsable però al cap i a la fi fa el que li diu el patró.

Explica que el 2008 a Espanya hi havia un bancari per cada 166 clients potencials.

Sí, més que metges. El client bancari espanyol, al contrari que en altres països europeus, anava al banc com qui va al capellà o al metge, perquè l'assessoressin, l'escoltessin i li recomanessin coses. I els bancs se'n van aprofitar sobredimensionant oficines per intentar captar clients.

Quina funció tenia tanta oficina?

Eren punts de venda que no tenien gaires diferències amb una botiga de telefonia mòbil. No és només que els bancaris siguin venedors, sinó que han fet servir una forma de venda molt agressiva en què les necessitats dels clients cada vegada han estat menys tingudes en compte.

Vendre no és dolent.

No ho és si el client sap què li estan venent. Però els clients no sabíem que estàvem en un procés de venda, sinó que ens pensàvem que era un procés d'assessorament. I això és el gran frau del banc als clients. Vendre'ls coses sense dir-los que era una venda que, a més, en molts casos, va ser una venda mal feta.

Creu que hi ha hagut usura?

Si vol dir si els bancs han cobrat més del que és econòmicament raonable, no ha estat així perquè els interessos de les hipoteques i els préstecs eren barats. El problema arriba quan no pagues. Els interessos de demora no estan limitats per la llei d'usura, la llei Azcárate, i per tant no tenen límits més enllà del que un jutge podria considerar raonable. I s'han posat interessos de demora de fins al 29%. Què passa? Que si deixes de pagar tres o quatre quotes i s'envia el préstec al servei jurídic els interessos de demora comencen a computar pel total de la hipoteca, no pels rebuts impagats, i això fa impossible després poder reestructurar el deute.

Amb la sentència del Tribunal Europeu potser ara els jutges podran intervenir.

Sí, s'ha demostrat que el procediment d'execució hipotecari incompleix la normativa europea perquè és molt beneficiós per al banc i molt poc per al client. Els bancs tenen una posició de força tot i ser una part del procés, la creditora. Fins ara, i això s'haurà de canviar arran d'aquesta sentència, els jutges no podien intervenir i aturar l'execució hipotecària encara que hi hagués proves de clàusules abusives. Hi havia una indefensió total.

¿Està d'acord amb la dació en pagament que proposa la PAH?

La modificació d'una normativa tan important com la hipotecària no es pot instrumentar ni per part dels culpables ni per part de les víctimes. Els bancs no poden seguir dictant les normes que van sortint, com han fet fins ara, però tampoc les víctimes. Se les ha d'escoltar, està bé que hagi arribat la ILP al Congrés i que se'n parli, però no es pot legislar en calent. Penso que els tècnics ja ho han explicat i saben el que s'ha de canviar de la legislació, que no passa per generalitzar la dació. Això és matar mosques a canonades. Qui ha de decidir en tot aquest procediment és el jutge. És ell qui ha de tenir la capacitat de fer servir la dació quan sigui necessari, qui ha de tenir capacitat de bonificar interessos i fer quitança d'interessos o capital o allargar terminis.

Al llibre denuncia també la mala praxi a l'hora de vendre productes complexos, com les preferents, a clients que no sabien el que compraven. ¿Creu que acabarem veient banquers a la presó?

Les responsabilitats són evidents. No només en casos com el de Bankia, en el qual es van vendre accions a la borsa quan els balanços estaven demostradament maquillats. Això és un delicte, i per molta pressió que hi hagi la justícia actuarà. Alguns dels responsables pagaran pel que han fet, però seran menys dels reals. Ara bé, que no anés ningú a la presó em semblaria una estafa i una impunitat judicial que en un estat democràtic seria intolerable.

Hem de desconfiar dels bancs?

El banc és una empresa que et ven productes. Se n'ha de desconfiar de la mateixa manera que ho fem quan anem a comprar qualsevol cosa: hem de comparar, analitzar, provar, negociar i saber què comprem. Els bancs no són assessors sinó venedors, cal tenir-ho molt clar.

L'
PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 15/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF