Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Blanc i negre, tecnicolor i cultura popular

EL BLANC I NEGRE té un misteri que és difícil de trobar a les gran produccions amb estètica de videojocs que omplen avui la cartellera. També les miro, algunes, i m'entretenen, però som d'aquestes persones capaç d'enganxar-se a una pel·lícula dels anys 40 o 50 encara que l'hagi vista vint vegades. Em fascina el Hollywood clàssic, aquell que representava, per exemple, Esther Williams, la sirena més famosa del cinema, que va morir ahir a 91 anys. De l'impacte que van tenir les pel·lícules d'aquella època daurada n'és testimoni el fet que tot just coneguda la seva mort molts diaris del món destacaven la notícia a les webs. I això que a finals dels anys cinquanta es va retirar i bona part de la població jove ni n'havia sentit a parlar. Vaig fer una petita enquesta ahir i era curiós comprovar que efectivament només la gent d'una certa edat, la que de petita havia viscut amb com a molt dos canals de televisió, sabia qui era. Amb la dispersió de canals que hi ha ara es pot passar tot l'any sense haver de veure cap pel·lícula en blanc i negre o, com és el cas d'Escola de sirenes , en el brillant tecnicolor dels inicis. Ells s'ho perden, perquè algunes de les joies de la cultura del segle XX estan, sens dubte, en el cinema d'aquella època. I és una sort que, a més d'obres d'art, siguin també entretingudes. És el que ha ensenyat el cinema a les arts en general. Per això Esther Williams, que no passarà a la història de l'art, forma part ja de la història de la cultura popular. Sense oblidar que la natació sincronitzada no seria el mateix sense ella.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF