Publicitat
Publicitat

La protesta necessària

VISIONS. El G-20 d’Hamburg va ser molt més que Trump i caos. Dir que va ser una reunió decebedora acompanyant-ho de les imatges de violència descontrolada que arrasava el centre de la ciutat alemanya seria fer-ne un retrat incomplet i gairebé malintencionat. La cimera va reflectir perfectament les incapacitats polítiques i les dificultats socials per forçar un canvi cada cop més urgent.

A dins i a fora d’aquesta reunió blindada dels països més industrialitzats del món, hi va haver visions del món contraposades. A dins, el xoc entre la governança global i la concertació de poders. Entre els que encara creuen en el multilateralisme i en la necessitat de regir-se per normes comunes i globals, des del comerç fins a la lluita contra el canvi climàtic, treballant conjuntament governs i societat civil, i els que entenen el G-20 no pas com un espai de cooperació sinó d’exhibició de poder, un instrument al servei dels interessos dels escollits que s’hi reuneixen.

A fora, les barricades, els cotxes cremant i les cares emmascarades rebentant el centre de la ciutat eclipsaven les protestes pacífiques dels que reneguen d’una globalització sense control, de les polítiques mediambientals de molts dels països del G-20, o fins i tot de la idea mateixa d’una reunió a porta tancada de les grans potències mundials per debatre polítiques i interessos que acabaran definint la nostra realitat.

RESPOSTES. El G-20 s’ha demostrat incapaç de generar els canvis necessaris. Són els líders d’un món on només vuit homes (tots són homes) acumulen tanta riquesa com els 3.600 milions de persones més pobres del planeta (són xifres d’Oxfam). Són aquells que el 2008, espantats per la caiguda de Lehman Brothers, van prometre que “refundarien el capitalisme” (Sarkozy dixit ) i ara ni tan sols s’atreveixen a assenyalar amb el dit els paradisos fiscals que, en molts casos, drenen les seves pròpies economies. La via vertical ha fracassat. No hi haurà reformes suficients promogudes de dalt a baix.

La sacralització del creixement econòmic com a solució a tots els mals ja no val, i les respostes polítiques ofertes durant aquests anys de crisi no només no han aconseguit calmar el descontentament sinó que l’han alimentat i multiplicat, com han fet amb la desigualtat econòmica. Ni el G-20 ni la Unió Europea no han sabut (o pitjor, no han volgut?) connectar amb les pors, amb les incerteses d’una part molt important de la seva població, i menys encara amb la ràbia dels que no busquen respostes sinó l’exhibició violenta de la indignació. Però les fractures encara hi són.

MOBILITZACIÓ. La crisi europea, com la de bona part del món occidental, és una crisi de vulnerabilitats, de desprotecció i de desigualtat.

Arthur Brooks, director del centre liberal American Enterprise Institute, parlava fa un temps a Barcelona del “dèficit de dignitat” amb què s’ha tractat milions de persones que s’han sentit desprotegides per aquesta hiperglobalització. “La part superior i inferior de la societat nord-americana estan avui totalment separades -explicava Brooks- i estan desenvolupant hàbits culturals, alimentaris i de vida completament diferents”. La desconnexió és real: desconnexió social i desconnexió política.

Vivim en els anys de la credibilitat perduda, en què triomfen els líders més que els projectes, en què les eleccions expressen i recullen malestars, com ho fan les protestes als carrers. Però el conflicte forma part de la democràcia, i la protesta és legítima i necessària. Exigeix canvis, demostra capacitat de mobilització, d’implicació política. És l’antídot contra la desconnexió del sistema i el senyal d’alarma per a una classe dirigent atrapada en el seu propi món.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 23/09/2017

Consultar aquesta edició en PDF