La política de Havel o l'art de l'impossible
BARCELONA."La política no pot ser l'art del possible, especialment si això vol dir especulació, intriga, acords secrets o maniobres pragmàtiques", per a Václav Havel la política havia de ser: "L'art de l'impossible, l'art de millorar el món i a nosaltres mateixos". Ho deia un home d'aspecte desmanegat i de somriure murri. Fràgil de salut i fort en les conviccions. L'intel·lectual admirat que, des de la presidència de la República Txeca, va donar a aquest petit país de 10 milions d'habitants rellevància internacional.
"No volia ser president", assegura Petruska Sustrova, dissident i amiga de Havel des que van firmar la Carta 77 (el document de denúncia contra les violacions dels Drets Humans del règim comunista). Ell mateix havia reconegut que va acceptar el càrrec per no decebre els que havien confiat en ell. "M'agrada dir que jo era un dramaturg que actuava com a ciutadà i gràcies això he passat una part de la meva vida en la política", explicava Havel en una entrevista fa uns anys.
Els anys de dissidència
Havel va escriure sobre la primera vegada que va veure Mikhaïl Gorbatxov. Va ser el juliol del 1987, dos anys abans de la caiguda del Mur de Berlín, durant una visita del "tsar de la glasnost" -com l'anomena- a Praga. El dramaturg havia sortit a passejar el seu gos i es va fondre entre la gent que s'aplegava als carrers. "Sembla que es pensin que ens ha vingut a alliberar", va escriure uns dies més tard. Havel explica com, per un moment, la seva mirada i la de Gorbatxov es van creuar. El txec li va tornar el somriure "sense sentir el més mínim remordiment", reconeixia.
El comunisme va impedir que aquest fill de família acomodada pogués estudiar. Als 16 anys, Havel treballava d'ajudant en un laboratori a la Universitat Tècnica de Praga i llegia a totes hores. Va començar a freqüentar els cafès i teatres on es reunien els intel·lectuals més crítics, i escrivia poesia i teatre.
La repressió comunista, els seus anys de dissidència activa i la presó van fer de Havel un símbol de la caiguda del règim.
Havel president
L'intel·lectual es va convertir en el primer president de la Txecoslovàquia postcomunista. En l'artífex de la dolorosa transició al capitalisme, sense oblidar que "mitja habitació no pot considerar que hi ha prou escalfor si l'altra mitja passa fred".
Havel va ser el president d'un país que deslliurava del teló d'acer per entrar a la Unió Europea i l'OTAN. Va dignificar el país i li va donar un nou orgull. Ahir al vespre, milers de persones van omplir la plaça Wenceslau del centre de Praga -aquella des d'on el 1989 reclamaven que el fessin president- per dipositar-hi flors i espelmes en el seu honor.
Havel havia passat aquests últims anys a la casa que tenia al camp, lluny de la capital. El refugi dels anys de comunisme, on es reunia amb amics dissidents i on organitzava amb la seva primera dona, Olga, concerts i espectacles d'inconformistes com ells. La seva ànima d'artista sempre el va acompanyar. Compartint tertúlies i admiració per altres escriptors com Tom Stoppard, acompanyant l'expresident dels Estats Units, Bill Clinton, a un concert de jazz a Praga o convidant els Rolling Stones al castell presidencial. "La vida de Václav Havel sembla realment una obra d'art", havia dit l'escriptor Milan Kundera.
"Havel va ser l'home capaç de posar en escena aquesta obra meravellosa -glosava Martin Palous, signant de la Carta 77-. El sacrifici més gran per a ell va ser acceptar d'interpretar el paper principal".
